Oblidem-nos de la Champions

VALÈNCIA. Jutjar el passat des de la perspectiva que et dóna el present sòl ser una errada. Vinc a dir-ho, i que em disculpen els milennials, per eixa capacitat que creu posseir una part de la joventut a l'hora de sentenciar -mitjançant les xarxes socials- allò que, a vegades, ells ni tan sols van viure. Per exemple, la pèssima classificació del València en la taula, la falta de gol dels seus davanters o el joc espés de l'equip -encara que no dissabte- podrien dur-nos a concloure que la planificació de la plantilla al llarg de l'estiu va ser roïna. Fent cas als resultats, quasi millor dir que molt roïna. Els números no es discutixen, es comproven. I el combinat blanc-i-negre ha passat d'aplegar invicte a la catorzena jornada de Lliga a superar en només dos punts la zona de descens. Però, per sort, i en esta ocasió per desgràcia, en l'esport no tot són estadístiques. L'anàlisi ha de ser més profund. I encara que açò donaria per a escriure tres articles, em banye: en el mes de maig jo haguera signat este vestidor amb els ulls tancats. Sense dubtar-ho ni un segon.

Ara bé, hi ha ocasions en les quals, és el passat el que ens ajuda a explicar el present. I si no, que li ho compten a Lopetegui. El ja exentrenador del Reial Madrid va trair al seu vestidor durant el Mundial quan negociava amb Florentino Pérez al mateix temps que demanava públicament als seus jugadors que es centraren en el campionat de Rússia. Però no content amb això, va permetre que l'entitat blanca anunciara la seua contractació a dos dies del debut. Una traïció en total regla. Primer cap als seus futbolistes i, per extensió, cap a tot un país que confiava en ells. Avantposà la seua ambició i el seu compte bancari als sentiments de tot un poble, inconscient de què a Rubiales no li tremolaria el pols. Ara no es troba en condicions de demanar clemència. Les decisions tenen conseqüències. I ara no té una altra que assumir-les.

Però les decisions no sempre han de ser negatives. Encara que en Mestalla ara puga semblar tot el contrari. Per primera vegada des que és entrenador a Mestalla, Marcelino va rebre dissabte una gran xiulada quan va substituir a Carlos Soler. Tal volta en el dia que més ocasions va ser capaç de crear el seu equip i en un partit que en cap moment va meréixer perdre. Xiulada que es va convertir en mocadorada a la fi del compromís. Els seguidors no aguanten més. I és lògic. L'afició no ha pogut comportar-se millor. Ha sigut pacient, ha esperat i va esclatar quan tocava fer-ho. Massa ha tardat el club a reconéixer una crisi que es veia vindre. L'argument de què “l'equip estava més a prop de guanyar que de perdre” era una arma de doble fil perquè estem en un moment en el qual l'únic que importen són els punts, les victòries. Contra el Girona el València va meréixer el triomf, sí. I què? Enfront hi havia un rival amb 7 absències, quasi mig onze titular de baixa. Sense Portu ni Stuani, les seues dos estreles. Faltaria més que el conjunt blanc-i-negre no fóra superior.

Vinc a dir-ho perquè el discurs de l'entrenador ha quedat caduc. Insistir, insistir i insistir és obvi que no servix. Però més enllà de les paraules, em preocupen les sensacions, els semblants. Dissabte vaig veure a un tècnic desbordat, superat per la situació. Que fins i tot va arribar a bloquejar-se. Mantenir a Guedes sobre el camp quan des del minut 60 estava patint enrampades és símptoma de què l'única solució passa per la inspiració del portugués. Marcelino, desesperat, parlava una volta i una altra amb el seu segon, amb Rubén Uria, per a aplegar a la conclusió que el millor que podia fer era...llevar a Soler del terreny de joc! I deixar Coquelin i Kondogbia quan l'equip anava per darrere el marcador. Normal que Mestalla no l'entenguera! I tot per acabar acumulant fins a quatre davanters que sols feien que destorbar-se els uns als altres.

I parlant de davanters, que ràpid van agafar Gameiro i Batshuayi el camí dels vestidors! No aguantaren l'esbroncada ni vint segons. Ara més que mai és moment de donar la cara, de no amagar-se i, no obstant això, aquells cridats a marcar les diferències preferixen fugir. Mal assumpte. Falta implicació i quan venen tortes açò sí que és perillós. Però transmeten eixe sentiment. Gran part de la plantilla està fotuda. Sols cal escoltar a Rodrigo per a adonar-se: “hui el que necessitem és una victòria, una”. Per a mi, el més encertat de la nit. Oblidem-nos de la distància amb la quarta plaça, la Champions queda massa lluny. Hui no és una realitat. No val de res fer-se l'hara-kiri mirant la classificació. Ja parlarem en abril si és que tenim de què parlar. Però si realment l'equip vol tindre opcions d'almenys plantejar-se aplegar a la zona noble de la taula, sols pot pensar en el Young Boys. I dijous en el Getafe. I així fins a la fi de la temporada. Si no, malament.

Encara que jo ara estic tranquil. Sense Parejo tot serà més senzill i el València ho guanyarà tot, no? Ah, no que el culpable de la mort de Manolete i l'assassinat de Kennedy tampoc estigué dissabte. Ai mare! Que Parejo estava per a asseure'l, per descomptat. Però que ell no era la raó principal per la qual el conjunt blanc-i-negre no acabava d'arrancar, també. Els problemes, malauradament, són més i pitjors.