L'exemple de Ferran

VALÈNCIA. Diuen que la vida és una constant presa de decisions. Que són estes les que marquen el camí -o no- de la felicitat. I en el futbol ocorre tres quarts del mateix. Moltes són les opcions que se li presenten a un jugador al llarg de la seua carrera i poques les decisions que acaba prenent. Entre un sí i un no pot forjar-se el triomf, la desgràcia o, fins i tot, la indiferència. D'estos dos últims casos hi ha un fum, dels primers no tants. En el València, per exemple, hi ha hagut de tots els colors. També dels encertats. Un d'ells amb nom propi: Ferran Torres. El canterà, que dimarts va renovar fins al 2021 i que ahir quasi no va tindre minuts -Marcelino preferix dosificar a la seua perla-, és un d'eixos nanos "diferents". Així el definixen aquells que el coneixen. Tant, que mentre altres no han dubtat en fer les maletes quan un 'gran' ha cridat a la seua porta, el de Foios sempre ho ha tingut clar. Com l'aigua: "El València és la meua vida", declarava poc després de signar el seu nou contracte. I no sols és una manera de parlar.

Amb apenes onze anys i després de proclamar-se subcampió d'Espanya amb l'Aleví, va haver de prendre la seua primera decisió: i la resposta va ser 'no'. Assessorat pels seus pares, el xiquet va tancar la porta a fitxar pel Reial Madrid. No és menys cert que en aquell moment a la Ciutat Esportiva de Paterna l'obligació de signar un document amb una validesa legal qüestionable va provocar que molts dels grans talents s'ho pensaren dos vegades i que algun d'ells acabara anant-se'n. Però ell, no. Ferran volia triomfar en el València. I tot i que encara és massa prompte per sentenciar amb una frase així, la senda que ha agafat sembla la correcta.

Sense fer excessiu soroll va aplegar als juvenils i d'ahí al filial. El seu talent a les categories inferiors de la selecció espanyola continuava cridant l'atenció dels transatlàntics europeus i allà pel mes d'octubre, va aparéixer un club disposat a pagar la clàusula de 8 milions d'euros amb la qual comprava la llibertat del jugador. Mateu Alemany ho sabia i abans que apareguera el problema li va posar solució: renovació automàtica, 25 milions de clàusula i fitxa del primer equip. I tots contents: el primer, el futbolista.

Amb només 17 anys al migcampista no li va tremolar el pols: volia competir amb els millors. El Mestalleta era passat. Estava disposat a patir per arrapar algun minut amb el primer equip del seu cor. Agraïa l'interés de tots aquells que telefonaven als seus agents però havia aplegat on volia. Ara 'simplement' tocava morir en cada entrenament, com sempre. Com quan als set anys aterrava en l'Acadèmia. I trobà premi. El passat 30 de novembre debutava. A la Copa i davant el Saragossa. Més tard jugaria en Lliga, a Ipurua. Era el primer adolescent nascut en el 2000 que ho feia. I per si faltava alguna cosa, el dia del seu 18 aniversari s'estrenava com a titular al Nou San Mamés. Actuacions que, sense haver-les arredonit -encara- amb cap partit per a emmarcar, l'havien tornat a situar en l'aparador. Fins a quatre clubs de la Premier havien preguntat per la seua situació tot i haver augmentat la seua clàusula a 25 quilos. I altra vegada la mateixa resposta: 'NO' i la mateixa argumentació.

El valencià vol arribar a fer-se un nom en Mestalla. És conscient que ha aplegat el seu moment. I ha treballat molt dur, física i psicològicament per a estar preparat. Sent quasi un adolescent, la seua maduressa fóra del terreny de joc, aborrona. És l'hora de demostrar que la promesa està capacitada per a convertir-se en realitat. Cent milions de clàusula? Com si en són dos-cents. Ara toca pensar a soles en l'herba, en guanyar-se un rol dins de l'equip i preparar-se per a una temporada, la pròxima amb la Champions, que li va permetre gaudir de moltes més oportunitats. I jo les vull disfrutar. Temps al temps.

I per a temps el que ha guanyat el club, el qual d'uns mesos a esta banda ha tornat a mirar cap avall, a fixar-se en Paterna, a fer-li cas a l'Acadèmia. Amb Ferran i els casos de Carlos Soler, de Lato, de Jaume, dels Nachos... els nanos s'han adonat que ja no cal anar-se'n per a tindre oportunitats. Ací, a casa, a sa casa, si se la guanyen, poden tindre-la. Sense la fortalessa per a competir econòmicament amb els grans, el projecte esportiu és el que ha de convèncer a les futures estreles. A Ferran l'han convençut. Ocorrerà el mateix amb aquells que venen per darrere. Seguint així, no tinc cap dubte.