X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 20 de septiembre y se habla de valencia cf opinion VALENCIA CF celades
GRUPO PLAZA

opinión

Keep calm i disfrutem-la

I eixe cuquet que, de segur, ara està corrent-li per la panxa, que algú li'l faça arribar a Peter Lim. Ell té la clau. De la capacitat que demostren els Murthy, Alemany, Longoria i, sobretot, Marcelino a l'hora de contagiar a l'amo dependran en gran part les opcions dels blanc-i-negres de competir amb els grans transatlàntics...

30/04/2018 - 

VALÈNCIA. Despús-demà és el dia. Dimecres complix la majoria d'edat i no pot fer-ho en un millor moment. I ho és tot i que ahir el conjunt de Marcelino no poguera derrotar a l'Eibar i no es classificara per a una nova edició de la Lliga de Campions, una Champions es fa major a Mestalla. Esta mateixa setmana es complixen 18 anys des que el València, aquell inoblidable equip, encarrilara l'eliminatòria de semifinals davant el Barça de Louis Van Gaal. En una nit per a la història, dos gols d'Angulo, Mendieta i Claudio López deixaven al combinat blanc-i-negre a només un pas de disputar la seua primera gran final en la màxima competició continental. Va ser eixe 2 de maig del 2000 quan, per primera vegada, vaig imaginar-me que, de veres, el meu equip jugaria la final de la Champions. Tot i el bon torneig fins a eixe moment, tot i la golejada contra la Lazio, alguna cosa em feia pensar que no seria possible. Que cauríem, que mai viuríem un moment així. Afortunadament estava equivocat.

M'ho veia tan lluny que dotze mesos abans jo -malalt del cap i apassionat del futbol- li demaní a mon pare que, com a regal pel meu 16 aniversari, em regalara una entrada per veure la final, la qual enfrontaria al Manchester United i al Bayern de Munic al Nou Camp. La sèu quedava a 350 quilòmetres de casa i no sabia si tornaria a tindre l'oportunitat de presenciar alguna altra en directe. A més, jo era molt de Basler, de 'Super Mario' i em feia moltíssima il·lusió estar allí. Vaig aconseguir-ho. Hui en dia encara no sé com se les apanyà per comprar les entrades, però ahí estàvem. Enfront de la tribuna del coliseu blaugrana, en zona de ningú, veient un partit que seria recordat per sempre. Les dos dianes de Sheringham i Solskjaer en el temps afegit emmudiren una graderia, l'alemanya que en dos minuts s'havia omplit de llàgrimes, i feren embogir als milions d'espectadors que, per televisió, gaudiren d'un moment tan màgic. Tot i la derrota bàvara, torní cap a casa amb un somriure d'orella a orella, conscient que, en certa mesura, havia format part de la història del futbol mundial.

Però el destí em depararia dos finals més. Dos seguides. Les dos amb el meu equip. I les dos amb un epíleg que millor no recordar. O sí, perquè les finals sols les pot perdre aquell que les juga. I encara que la ferida no estiga curada, encara que les imatges dolguen, el valencianista sempre estarà orgullós d'allò del que va ser partícip. I és precisament en açò en el que vull quedar-me. Perquè des d'anit, tots els que envoltem al València tenim el dret -ens l'hem guanyat després de dos anys de patiment- d'il·lusionar-nos, de somniar, de tancar-nos en la nostra habitació a soles i fregar-nos les mans imaginant que en l'esport els miracles són menys miracles i, de tant en tant, ocorren. Qui ens anava a dir a nosaltres que la formació entrenada per Héctor Cúper -va perdre els seus primers 4 partits de Lliga- disputaria dos finals de Champions consecutives? Qui? Doncs bé, jo no estic dient que vaja a tornar a repetir-se allò, però si que, com en aquell primer any, hem de disfrutar el camí i que després la competició marque on està el sostre. Disfrutem-ho.

Si és necessari parar, parem. Respirem. Deu segons. No fa falta més. Respirem i ens adonem que allà pel mes de setembre els acords d'eixe himne màgic tornaran a sonar a la megafonia del coliseu de l'avinguda de Suècia. Eixe amb el qual se'ns posen els pèls de punta. Eixe que ens recorda a Mendieta i al Piojo, a Juanito Sánchez i Cañete. A la balconada de Mestalla, a què el futbol mundial mire de nou cap a les nostres terres. I eixe cuquet que, de segur, ara està corrent-li per la panxa, que algú li'l faça arribar a Peter Lim. Ell té la clau. De la capacitat que demostren els Murthy, Alemany, Longoria i, sobretot, Marcelino a l'hora de contagiar a l'amo dependran en gran part les opcions dels blanc-i-negres de competir amb els grans transatlàntics. De la 'maneta' que puga tirar per tancar el fitxatge de Guedes, de dir-li a Mendes que 'ajude' com sols ell pot fer-ho, de no acceptar la primera oferta que aplegue per alguna de les estreles actuals. Peter, és el teu moment. Il·lusionat, creu. No pots ni imaginar com de bonica pot arribar a ser la Champions. Te'n vens a disfrutar-la?

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email