Lo pitjor está per arribar

VALÈNCIA. Lo pitjor d'estes merdes és comprovar que es segueix sense entendre res. Veus, lliges, escoltes i està tot el món tancat en quatre clixés passats de moda. Entretinguts amb bufonades, creant líders artificials a colp de braguetaso. I no, pegar una punyada en la gespa o tres crits no et capacita per a liderar. Més bé són signes d'un got desbordat, propi de gent que no sap controlar les seues emocions. En situacions de crisis no valen ous, sinó ments fredes e idees clares. I ací no tens res d'això. No soles per inexperiència o aptituds deficitàries, sinó també per falta de maduresa emocional. 

És lo que fa mal de vore plorar a Paulista, però dol per entendre que no és més que un reflexe de que este grup està superat per la situació, que no troba refugi en cap lloc. És la mostra vivent d'eixa màxima que fa que clubs com este acaben a segona quan s'endinsen en zones perilloses. No saben per on els vénen les hòsties ni com desembolicar-se en eixos pantans. 

Tota una lliçó per a aprendre a valorar als sang d'orxata. Al final són els que et salven la vida en situacions límit. Els caràcters volcànics o els éssers emocionals poden ser molt bons en la victòria, però en la derrota acaben restant. 

I ací és on resideix el gran error de molts als seues anàlisis. S'ha intentat enganyar al aficionat enaltint a jugadors pel seu lloc de naixement o per donar tres punyades en la gespa, però mancats de galons o mèrits per a exercir el paper que se'ls ha volgut atribuir. Ascendir a xavals que no saben el que val un peine, sense personalitat per a comandar, pot quedar molt bé per a vendre un periòdic, però no serveix a un vestuari. A un vestuari sorgeixen lideratges de manera natural, no per ordres de dalt ni per aclamació tuitera. És el gran drama de tota esta història representat a les llàgrimes de Paulista: Estem davant un equip sense capitans. Sí, pot ser que haja camarilles, però lo que hauria d'haver és col·lectiu. Qui s'encara amb Maxi sense acabar tombat a terra d'una cabotà? Qui li retrau alguna cosa a Guedes sense que se li riga a la cara? Ningú. Ni dins, ni fora, ni dalt, ni baix. 

Eixa és la qüestió. Que hi ha centenars de gallines però cap gall. Com sentir ploure. I lo pitjor no és açò, és que succeeix lo mateix a la banqueta i al club. Una puta anarquia on ningú comanda i ningú s'ha guanyat el respecte de la resta. Un desistiment de funcions en cadena que només pot fer realitat els nostres pitjors malsons. Per això hauríem de deixar d'enganyar-nos d'una vegada. 

L'altra cara de la moneda és la de confondre highlights de Youtube amb ser futbolista. I no, ni ser jove ni saber fer una rabona et converteix en futbolista. Hem forçat la màquina promocionant jugadors dos i tres anys abans del que és degut, retallant creixements d'altres que necessitaven una cessió com el menjar per a aprendre conceptes bàsics que li has d'ensenyar ara sobre la marxa en una situació desesperada. On necessites realitats tens promeses sense maurar. I ací, per molt ‘hi ha equip per a més’ que repetisquen per a convertir una mentida en realitat l'única cosa que hi ha són unes manques brutals a nivell tàctic, tècnic, psíquic i físic que vos els passeu per l'entrecama per a seguir en la vostra paranoia. 

El VCF està on ha d'estar un equip que s'ha construït d'esta manera i ha patit lo que ha patit esta entitat. I això ni s'oculta tancant-se en 2004 ni es maquilla inventant-se cracks on no n'hi han. Faríem bé en començar a deixar de jutjar-ho en termes Champions i fer-ho en la seua actual realitat, la d'un grup escapçat que aspira a la permanència. Encara que siga per pura supervivència, encara que siga per a no afegir més pes a la motxilla. Perquè si açò vos està pareguent terrible, lo del pròxim any (llevat que un Príncep blau ens rescate en lloc de rematar-nos) amb un pressupost més reduït serà molt, molt, molt pitjor.