Ascopena

VALÈNCIA. Hi ha una estrofa a una de les cançons de Colectivo Da Silva que diu “del deporte también se sale”; jo afegiria “i del VCF, bonico. Del VCF també s'ix”. És un dels avantatges de que el nivell d'ascopena haja aplegat a altures tan grans, que acabes descobrint-te fortaleses que ni imaginaves posseir. Em diuen fa anys que anava a ser capaç d'estar cinc mesos sense veure un partit i no m'ho crec. La vida sense el VCF ha pres altra dimensió, els cap de setmana sense futbol són una meravella. És com viure un estiu etern.

I no em perd res. Hem arribat al punt esperat després d'esta col·lecció de despropòsits. El que calia comptar ja es va comptar un milió de vegades. I malgrat advertir-ho amb mesos d'antelació, alguna gent, per lo que m'arriba, segueix obstinada a imaginar futbolistes que no existeixen per a justificar la seua alineació amb Meriton. Però la realitat és tossuda, quasi ningú dels que es vesteixen de curt arriben a ser la meitat de jugadors de lo que vos creieu que són. Un recurs argumental buit, propaganda; en el millor dels casos una forma amable d'enganyar-se un mateix. Un míting sense fi per a tapar el que ja no oculta ni un mantell de la grandària de Júpiter. Però són històries que me la porten fluixa. La meua etapa de duel ja va passar, jo al VCF ja ho vaig soterrar. Al meu cap és un club desaparegut. El que hi ha no em representa, no m'interessa, no em diu res. Lo bo i lo roín del difunt queda en el record. Però tinc una mala notícia per als que segueixen aferrats a eixa corfa buida, a eixe zombi, a eixa impostura que continua rondant pels camps: No vos salvareu del descens a segona. Serà enguany, el pròxim, o al següent. Però amb esta gent, amb esta ruïna, amb este punyal al cor que és Meriton, és inevitable.

Almenys continua quedant gent revoltosa que no es cansa de lluitar contra molins de vent. Però en el fons és altra postura estèril. En el fons allò que demanen és que ens retornen el cadàver per a donar-li un soterrar digne. I he de dir que em pareix una postura noble i molt plausible. Al mort han d'enterrar-lo aquells que el van voler, el van venerar i el van patir. Eixa última batalla d'una guerra ja perduda és la que no hauríem de deixar escapar, arrabassar-los la possibilitat de que damunt li donen sepultura ells. Perquè ells ho soterraran a una fossa comuna, en mig de cap lloc, i amb ultratge. Ho faran perquè l'odien. Odien el que va ser, odien el que va representar. Odien que tinguera personalitat pròpia. Van odiar fins i tot que li anara bé. Que és la classe d'odi que retrata a una personalitat mediocre i tirànica.

És l'última batalla que ens queda abans de la llarga nit. És la batalla guanyada després de mort que genera mites i llegendes. Que és allò que més necessitarem quan tot acabe, la classe d'argamassa que permetrà ajuntar els enderrocs per a tornar a començar. Encara que siga en altre lloc i baix altra senyera.

És el que m'agradaria creure, per això no vull fer-me il·lusions amb manifestacions (una prova de foc per a mesurar el descontent reial i la capacitat de mobilitzar al aficionat) ja que la marabunta tendeix a decebre'm. Sabent del botiflerisme que abunda en estes terres és més probable que el VCF desaparega definitivament entre un fragorós silenci, i amb alguna cartolina, abans que triomfe una revolució. En realitat tot això no és més que la conseqüència del èxit dels del tutti frutti, d'aquells que feien maratons dia i nit per a convèncer-te de que les teues accions del VCF no valien per a res i que li les vengueres al millor postor. Dels del Juan, gràcies per tot. Sé molt bé que Meriton un dia s'anirà, però aquells que el portaren, aquells que el defensen aferrissadament, aquells que van ajudar a Soler, els que duen 30 anys autodestruint el club des de dins, i els que compren el discurset, es queden. Ens quedarem per a que la pròxima vegada que algú entone eixa maleïda paraula, eixa bomba nuclear que ho arrasa tot, eix terme de destrucció massiva que és ‘la Il·lusió’ ens retorne a la foscor a les primeres de canvi.

Meriton s'ha d'anar, però moltes mentalitats, maneres i actituds nostres també.