El València de Schrödinger

VALÈNCIA. El València està tancat a una caixa, pot estar viu, o pot estar mort... Depèn de les ganes que tingues de matar-ho, o de la teua capacitat per a analitzar la situació i entendre els condicionants que estan marcant el curs. Tria la teua pròpia aventura.

En la meua, este equip, en general, em mola. S'està construint una bitxo de cuidao. Falta la profusió de gol, que ho desbarata tot. Però en el seu pitjor moment demostra ser un XI difícil de guanyar. Molt difícil. Açò és or pur. Cal valorar-ho.

Tant com l'honradesa que atresora, assumpte del negacionisme, són aspectes ocultats per eixa nova onada que sembla obstinada a enfonsar a una esquadra que està en plé procés d'acoplament. Res li ocorre que no corregisca el temps i la confiança. No descartem que este curs s'estiguen pagant factures que en el passat van eixir gratis. És més normal que en afinar equips al 31 d'agost passe açò en lloc d'allò. Que els temporals del mercat descentren caps.

No podem ignorar que eixa estratègia de pesca, allargada fins a última hora, té els seus handicaps. Tampoc aconseguim mesurar el destarifo que suposa desmuntar tota la teua línia d'atac refigurada amb peces que parteixen de zero, sense automatismes ni pretemporada, fins i tot arribades fora de forma i sense ritme.

La realitat d'este equip te l'explica les seues incorporacions, doncs cap dels arribats als últims cursos ho va fer en el millor moment de la seua carrera; més aviat tot el contrari. Són futbolistes amb defectes de fàbrica, per això te'ls pots permetre, que vas a haver d'assumir, o amagar en un vestit ben assemblat. Polir-los, i menjar-te'ls durant el procés. I açò en ocasions suposa punts perduts.

No es tracta d'un equip fet al que se li afegeixen dos peces, portes anys d'una transformació radical constant, sense temps a que s'assenten les coses.

Potser ens ocórrega que no volem ser conscients que molt de lo extraviat, tot lo anyorat, fóra lo extraordinari. Ficar gols amb un tir entre els tres pals no és assumpte senzill. I açò va ocórrer molt la temporada última. Coincidir en un mateix any que tots els teus puntes superen les seues xifres golejadores ja és molta casualitat.

També se'ns va oblidar que molts encontres es van desembossar amb un gol de córner, i ficar tants gols de córner tampoc és gens habitual. Ni a Anglaterra ocorre. Encara que ací podríem preguntar-nos com és que es llancen tan mal, fins a fregar la vergonya aliena veure les execucions que es fan. Eixa involució sí és criticable. Ja que la pilota parada és el major retret que se li pot fer a Marcelino. En època d'escassetat i dificultat son tipus de jugades haurien d'estar tirant del carro, en lloc de convertir-se en un dèficit més als molts mostrats.

Tal vegada el major error de tots siga que els fem més bons del que realment són. I situar-nos dos passos més enllà sense haver donat encara el primer. El segon curs del post-desastre no és l'ideal per a posar-nos damunt unes exigències per a les quals no estem preparats.

I malgrat tot açò hi ha moltes més coses positives de les quals alegrar-se. Este equip no està mort. Ni desnortat com es pretén vendre des d'alguns sectors. Amb recaigudes, o sense elles, creix, i creixerà més, el potencial que té és enorme com per a menysprear-ho d'eixa manera.

Ix sempre a donar-ho tot i ho intenta una vegada i una altra per molt que no li isquen les coses. Pateix i sap patir. Ha aconseguit Marcelino transformar-ho en una roca que funciona de meravella... fins a arribar a la zona ofensiva. Ok. Ací es veu molt a les clares els jugadors fora de forma arribats a última hora, les factures de l'estiu en traspassos fallits i etcètera. I és on resideix el major risc, perquè en estos instants l'ansietat, els dubtes, i tots els aspectes anímics-mentals-ambientals entren en joc amenaçant amb portar al trast la temporada.

Però fins i tot en açò, observe punts positius a tindre en compte. Este equip té massa coses bones com per abandonar-ho tan prompte.