Resistir per a sobreviure

VALÈNCIA. Estic avorrit del València. Millor dit, cansat. M'agradaria deixar-ho. Passen els anys i no hi ha manera d'eixir d'este bucle decadent. Cada vegada que pareix que sí, ens encabotem en tornar al punt de partida. Així que fins que no vaga bé no parlaré més de l'equip. Però abans...

Lo greu, més enllà d'estar tot dit i no fer més que repetir-nos, abonats a les punyalades d'un entorn interessat a cobrar-se factures personals a la mínima oportunitat, demostrant amb afany lo nociu que és, és que ara ocorre amb tots els segurs activats.

Tens entrenador. Director General coneixedor del món de la pilota. Un amo que ja no estorba i que damunt posa la pasta per a la guinda. Un equip car i jove. Un club que ha fet quasi tot lo que li exigíem quan quedava catorzè. Però les teues circumstàncies, un arma de doble tall, han fet que et tornes a tallar.

No és cosa menor que molts jugadors hagen començat la pretemporada al setembre. Ni que eixos suplents cridats a solucionar estes urgències estiguen aportant entre poc i res. Tractant-se d'un equip eminentment físic, la meitat destacant per la seua velocitat, i la resta pel seu múscul, dits estats de forma t'han deixat amb el cul a l'aire.

En Guedes s'amaga una metàfora que podria explicar la situació del València. Però li la deixe a aquells que a colp de tecla saben convertir eixes coses en art. Als ximples ens queda preguntar-nos per què eixa obsessió a convertir-ho en el Mesíes, forçant-ho fins al punt de fer-nos patir de vorelo dissipar-se pel camp. Guedes està pagant el seu estiu, i acabarà pagant també lo d'esta tardor. O quina ment estúpida va permetre a Rodrigo abandonar les seues vacances als tres dies i posar-ho a entrenar com si arribara després de tres mesos d'inactivitat.

Les decisions. Ací està la clau de tot. Tancar equips a 31 d'agost. Elecció de davanters. Preparació... un cúmul de males decisions. Tal vegada lo que li falte per afinar al club siga deixar d'apostar-ho tot al criteri/capritx de l'entrenador de torn. Que està bé confiar en ell, però hauria d'existir un contrapès a l'hora de portar i traure futbolistes, on prevalga més una visió global. Que el míster no siga l'única veu autoritzada.

A Marcelino no li puc retraure més. Els seus defectes els tenia ja l'any passat, i des de sempre. Els sabíem i els assumirem quan ho portaren. No pot estranyar-nos la seua gestió del grup en una situació de crisi, perquè açò mateix li ha penalitzat tota la seua carrera cada vegada que la piloteta va deixar d'entrar. Els seus intocables, lliscar pels mentiders que la plantilla no s'autoexigeix, que li pot la pressió, o entrar al vestuari el dissabte —pel que s'ha publicat estos dies— a crits demanant gols no sé si és lo més encertat donada la situació.

Hauria de ser un meló a obrir el de la necessitat de fitxar jugados amb mentalitats guanyadores que compaginen amb xics per formar. És la gran tara d'un lustre de catàstrofes.

Perquè es tracta d'una plantilla blana, que quasi es posa a plorar a Saragossa després d'acabar el partit davant l'Ebre, i que va celebrar com una final el gol anul·lat al Girona, eixint del camp amb cares desencaixades. El meu temor s'amaga en que en lloc de donar-li al equip allò que emocionalment necessita Marcelino estiga afegint pedres a la motxilla.

Doncs escoltar-ho em transmet la sensació de no saber molt bé com liderar la situació. Em faltava vorelo fer eixa estupidesa de dimensions gegantesques traient cinc davanters a la babalà. Lo que haguera fet qualsevol amb una pròdiga carrera al PC Fútbol, però mai un entrenador amb recursos.

Tot açò és important perquè els lideratges serveixen per a moments com l'actual. Suposen la diferència entre eixir del pou i quedar-se a viure en ell. I en absència d'ells en club i vestuari haguera de ser l'entrenador qui exercira com a tal.

Per no haver no hi ha ni pilota parada que et rescate, ni qualitat que resolga partits amb accions individuals. Només queda esperar que els estats de forma milloren, que la sort canvie (perquè sí, has fet mereixements per a almenys tindre sis punts més dels que tens, lo que no es pot menysprear) i que en eixe procés, el nivell de crispació, les relacions internes, i el vestuari (honrat), no se'l porte tot per davant.

Al cap i a la fi, tot gran València ha nascut de situacions com esta.