Calamity Lim

VALÈNCIA. Mira que al llarg de la nostra vida ens hem acostumat a patir decisions tan anormals com incomprensibles al sé del VCF, però mai ens toparem amb un tipus com Lim. Decidit, i en camí, a superar a Juan Soler. Ens pareixia increïble que un dia arribàrem a veure alguna cosa pitjor que al fill tonto de Batiste, però així és este club, persistent en la superació personal.

En sis anys l'única mesura que va adoptar el senyor de Singapur que no va resultar un fracàs absolut va ser la d'inhibir-se i posar el club en mans de gent de futbol. Cal dir res més?

Qualsevol cosa que toca la destrossa. Qualsevol decisió que executa resulta perjudicial per als interessos del rat penat. I ací estem altra vegada, esperant que eixa inesgotable font de saviesa es traga de la mànega un entrenador que arribarà sense estar recolzat per cap mena de visió o estratègia esportiva, d'una xarxa o estructura que ho sustente o justifique una línia a seguir, sense un pla, pressupost o capacitat de despesa. Sense res, vamos, que és bàsicament la mateixa història de sempre. Beneït a l'atzar del capritx, el deliri, i les manies d'un senyor inconsistent i altament desconeixedor de tot el que té a veure amb una pilota.

Podria ser fins i tot divertit si no tinguera conseqüències. Però les té, i les tinguè. Les tindrà. Com aprofundir en la pèrdua d'estatus. Com passar de veure al Sevilla jugant en altra divisió i que haja acabat un pas per davant de tu en ingressos i capacitat de despesa (i amb millor palmarès europeu). Ja vam veure lo del Atleti, ara només ens faltava veure lo del Sevilla. És lo que ocorre al normalitzar el destarifo, que acabem lluitant per no descendir o fora d'Europa en més ocasions que en les tres dècades anteriors. Assumptes gens gratuïts perquè ja portaren 90 milions de pèrdues acumulades que sustentaren l'arribada per via d'urgència de Mateu Alemany. No per convenciment, sinó per necessitat. Esta nova escalada de despropòsits perpetrada des del juliol del 19 es tradueix, en lo immediat en deixar d'ingressar 50 milions d'euros, patir una considerable rebaixa del contracte de televisió per quedar novè, devaluar futbolistes, perdre al teu gran talent (amb Mendes oferint-lo per Europa fa mesos) i tindre a l'altre demanant marxar-se malgrat haver justificat, de cara a la galeria, que tot es va fer per a que jugara per decret (participant menys que amb Marcelino). 

Ni això li ha eixit bé.

Una espiral de disbarats que arribà al seu cim quan es van posar a presumir dels ‘èxits’ d'un entrenador al qual acabaven de tirar pels mals resultats.

En això es basa la propaganda actual. Un remember del ‘no es van, els tire jo’, de Soler. Una mentida que molts compren per a no parlar de la realitat, que no és altra que la ruïna econòmica en la qual han deixat a l'entitat els que venien a portar-nos estabilitat i donar-nos un futur (que no és més que un estancament). Una pèrdua monumental d'ingressos nascuda de les seues decisions que obliga a abordar una reducció pressupostària d'almenys 100 milions. Un deute disparat i unes obligacions de pagament a curt termini demencials que hauran d'afrontar-se amb una considerable reducció d'ingressos en una economia que només es sustenta, com en temps de Llorente, en la TV i  la Champions.

Podria escandalitzar-nos que una salut financera tan precària convisquera amb un model esportiu tan volàtil, erràtic, sense sentit, tan incapaç de construir un proyecte sòlid que frenara, o reduïra, estos vaivens que deixen a les portes del tanatori al club. Però a hores d'ara ja tenim clar que se la pela tot, no tenen cap interès pel que ocorre al verd portant sis anys d'una política de mínims en lo financer i esportiu que mai ha estat encaminada a fer créixer a l'entitat.

Ningú que veritablement vulga créixer, i guanyar, fa el que fa Meriton. Absolutament ningú.

Qualsevol de nosaltres, amb dit expedient a l'esquena, hauria acabat amb la seua carrera. Al món laboral o empresarial no podríem optar a un lloc amb esta gestió com aval. Però ací encara  veus adeptes, vitores i justificadors professionals a pesar que la situació no és per a prendre-se-la a broma. Bàsicament perquè anteriorment es van beneficiar d'un context que ja no existeix. Ja no està la carència de Bankia que donava oxigen com per a acumular 90 milions en pèrdues sense conseqüències greus. Ja no estem a un escenari de constant augment dels contractes de TV i premis Champions (més aviat anem al revés) i la pandèmia no sols ha acabat amb els ingressos per taquilla, sinó que ha portat altra recessió. 

Mai com ara hem estat tan prop del panorama del 2008. Posen les seues barbes a remullar.