Kempes i Maradona

VALÈNCIA. En un futbol mut de gent en 2020, el silenci de la mort de Maradona era el que faltava a l'invent de la pilota. Ens estem acostumant a viure el futbol sense Maradona, sense el que més semblava coneixer el joc. Un tipo que era feliç al camp, que amb només una cama va ser el millor per a una generació. I que, perquè no dir-ho, la seua vida fora dels terrenys de joc feia  agrandir més el talent de futbolista. Sempre han venut més els canalles i sempre s'ha escrit més d'ells que dels que són exemples de veres en la manera de viure.

El ben cert és que, per a una o dos generacions, Maradona ha sigut el millor que s'ha vist a un camp de futbol. Supose que pensaran el mateix aquells que han vist a Pelé, Johan o Di Stefano i els que vinguen darrere  tindran el mateix debat amb Messi i Cristiano Ronaldo. Però lo fantàstic de la vida de Maradona, allò que no diu ningú quan fiquen l'objectiu en la moralitat de la vida de l'astre argentí, és que si no haguera sigut per la pilota i les patades que li pegava, la misèria haguera sigut el seu futur. I només amb les patadetes va fer feliç a molta gent.

Maradona va arribar a casa de la mà de Kempes en el 82, en el Mundial de Naranjito. No cal dir el que representa per al valencianisme la figura de Mario, que deuria estar escrit en els estatuts del club ser la màxima representació social arreu del món. De xiquets tots voliem ser Kempes primer i després Maradona, amb aquell mundial mexicà amb nocturnitat espanyola i son a l'escola.

Però sense la passió i les pintades napolitanes, Kempes és un dels màxims patrimonis històrics del valencianisme. I és una errada no tindre això present en el dia a dia del Valencia CF i de la ciutat. En un moment on la moral sembla tindre una baixada per les gestions que estan portant des de l'administració Meriton, recordar i viure que ací va jugar, i fer feliç el millor jugador del món de l'època és per a tindre-ho present de manera perenne, siga qui siga qui mane, per damunt de tot.

Mario Kempes té relat, té cançons, té gols, trofeus i llegenda. Va haver de llevar-se el bigot al 78 per a començar a fer gols i ser campió mundial. I el millor sobrenom de la vida. Matador. Va demostrar ser una persona de les que valen la pena tindre en la vida, baixant al parquet del futbol sala i allà on el reclamaven. Va marcar dos gols en una final amb la dreta, ell esquerrà tancat. I té una magnífica cançó en 'Nostalgia de Bellville', de La Gran Esperanza Blanca que posa els pels de punta sempre.

Kempes va tindre un partit important en 2014 que va guanyar. I ara, és un reputat comentarista que de segur pateix la situació valencianista i que haurà tingut uns dies tristos perquè Maradona ja no està i el futbol és més negre. Cal aprofitar les prórrogues que, de vegades, ens dona la vida.

Kempes ha de ser, socialment, el nostre Maradona de la València napolitana. Que es faça. Entre o no el club i els actuals dirigents en fer-ho possible. Però és més cosa nostra que d'ells. Que nosaltres si sabem el que és.