Peregrinació a Villiers-Adam

VALÈNCIA. Entre la broma matinal del cementeri de Villiers-Adam apareix una llosa. La inscripció a penes es llig entre el verdet i una humitat enfeltrida durant 52 anys. És el final d’un llarg camí per a localitzar el darrer vestigi de José i Teresa. Sospitàvem que havia d’estar allà perquè teníem informació, des de 2009, que havien sigut soterrats en el poble natal de l’amic i editor Aristide Quillet. També que José feu que portaren un saquet d’arena del Cabanyal per a posar-la en el taüt, junt a les banderes que l’acompanyaren durant tres dècades d’exili: la Senyera valenciana i la tricolor republicana. I coneixíem la seua última voluntat: que, en tornar la democràcia a Espanya, es traslladaren les seues restes per a ser soterrat definitivament, amb Teresa, en el seu poble, el Cabanyal.

Esta setmana el llevantí Patrice Redondo, català de Perpinyà, identificava la tomba de José Ballester Gozalvo, mestre, activiste cultural, pedagog, advocat, alcalde, periodiste, masó, Ministre d’Exteriors del Govern de la República en l’exili o president de la Lliga Espanyola de Drets Humans. Fon a més fundador (junt a uns altres, entre ells son germà Víctor) i primer president del Llevant FC.

En l’any 2009, quan José Luis García Nieves i jo publicàrem el primer volum de la Historia del Llevant UD amb un extens estudi biogràfic de José Ballester Gozalvo i la seua família, a penes ningú sabia qui era. Les referències en internet eren pràcticament inexistents. Només hi havien algunes aproximacions al personatge. La més destacable, la de José Ignacio Cruz, professor de la Universitat de València, que aconseguí que un institut al costat del camí de Montcada portara el seu nom. El director, Jesús Ríos, ha devingut fonamental per a escampar el seu llegat. Hui Ballester té un carrer en la ciutat de València, front a la platja de Llevant, on fundà el club; la seua història és cada dia més coneguda; té milers d’entrades en línia, i s’acaba de reeditar la seua obra més íntima En el destierro (Drassana 2021), amb els estudis preliminars de Cruz, José Ricardo March, Francesc Andreu Martínez Gallego, García Nieves i jo mateix, amb pròleg (de 2012) de Vicent Ballester, nebot de José que faltà a l’inici de la pandèmia i que era el gran marmesor de la seua memòria. Queden alguns caps solts, entre ells on estava la tomba de Ballester, deslocalitzada. Havien passat molts anys i ningú era capaç de dir amb certea on estaven les restes, que tampoc apareixien en els registres, per algun motiu que es desconeix.

Patrice Redondo no és un gran aficionat al futbol. És home de rugby, professor d’Història i Llengua en un lliceu professional prop de Paris, amb fondes arrels espanyoles. Son besiaio per via materna era d’Albacete, guàrdia d’assalt de la República, amb la documentació segellada en València. S’exilià en França, en acabar la guerra. També té ancestres de Girona i Jaén, que aplegaren a buscar treball després. Però ell pensava que les seues arrels eren valencianes perquè son pare, de xiquet, anava de vacacions a Xiva i sa mare a Sagunt. Això li inclinà l’afecte cap al Llevant UD.

Quan u investiga, escriu i divulga mai sap l’abast d’allò que està fent. Patrice va trobar per internet part de la informació sobre Ballester Gozalvo que divulgàrem entorn al centenari del Llevant, des de 2009, i s’interessà per ell i pel club que havia fundat. En primer lloc pensà, amb pena, que no pareixia just que els qui admiraven a Ballester no saberen on estava soterrat. Pensà en Joan Gamper i en les ofrenes que el barcelonisme fa en la seua tomba. Escorcollà sobre Ballester i el vinculà amb la seua pròpia memòria familiar. En agost de 2018 Patrice visità el cementeri de Villiers-Adam en busca de la tomba però no la trobà. N’hi havien moltes trencades. Pensà que potser era un dels feretres destrossats. Però no pergué l’esperança. En 2020 ens contactà per si teníem alguna pista més. Oferírem idees, hipòtesis, sospites. Poc més. Uns mesos després, en octubre d’eixe any, Màxim Lliso, un llevantí que estudia en Paris, tingué la mateixa idea que Patrice. Ens contactà i li contarem, xino-xano, com a Patrice. Màxim tampoc tingué èxit en la recerca en els registres francesos. Per moments pareixia que a Ballester, algú tan destacat en la França del segle XX, se l’havia engolit la terra.

A Patrice li interessa el relat identitari, històric que subjau darrere del futbol i és enemic declarat del deport com a negoci. És ben conscient de la pluralitat de pensament que hui existix en qualsevol grada però està convençut que els clubs han d’anar molt més enllà del merchandising. Detalls com la reivindicació de la Copa de l’Espanya lliure, l’ús de la blanquinegra com a segona equipació o la pròpia història de Ballester l’enamoraren del Llevant perquè representen un vincle que no vol perdre. La complexitat també amera la identitat de l’altre club pel qual té simpaties: l’Espanyol que, recorda Patrice, també jugà aquella Copa del 37 que el Llevant guanyà, precisament en Sarrià. A l’Espanyol l’atragué el futboliste canari José Padrón, que participà en l’alliberament de París el 25 d’agost de 1944.

Esta setmana Patrice pujà a sos fills Pablo i Oscar al cotxe de bon de matí i enfilaren cap a Villiers-Adam, després d’haver aconseguit alguna informació, per fi. Els xiquets, de set i cinc anys, coneixen la història de Ballester que el pare els ha explicat, de forma abreviada i simplificada, com una faula. Els tres s’armaren de paciència i trobaren la tomba. I amb ells tot el llevantinisme, que ja coneix on reposa José Ballester Gozalvo. També els responsables polítics de la memòria històrica, per si volem complir l’última voluntat seua, d’acord amb la família.

Hui Patrice, Pablo i Oscar estaran en Orriols, animant al Llevant contra l’Elx per a tancar, esperem que amb victòria, una setmana màgica. Fa ja temps que el pare volia que els fills entengueren que la faula granota que porta anys explicant-los en la distància, té un temple que vibra, l’estadi d’Orriols, una ciutat amb ànima, València, un orige legendari, el Cabanyal i la seua platgeta, i sobretot milers de persones amb les quals compartir un sentiment que va molt més enllà de gols i resultats.