Pellegrino amb els peus

VALÈNCIA. Em costà acabar el partit. Allà pel minut seixanta se'm van començar a tancar els ulls (no tant pel futbol, més pel cansament de portar un mes pintant i obrant a casa). Suficient per a escoltar la mateixa cançó de sempre. No vaig digerir bé observar que posara a Diakhaby a traure la pilota jugada des de darrere.

Estes coses importen. Els entrenadors importen. Tot importa. N'hi han tècnics que potencien futbolistes i equips en saber explotar les virtuts dels seus jugadors, amagant els seus defectes en el col·lectiu. I altres que els empitjoren per fer el contrari. És com lo de Pellegrino al Barça. Un jugador ridícul, un espantall que convertiren en caricatura per obligar-lo, en nom de l'estil innegociable, i de les falòrnies habituals dels mals tècnics, a fer el que no sabia fer ni tenia condicions per a fer. El mateix Pellegrino que a Mestalla es va consagrar com un dels millors centrals del panorama quan apartaren la pilota dels seus peus i el posaren a fer lo que el seu futbol demanava.

Així està Celades, un home atrapat a un cos que no és seu, que no coneix, que no sap com funciona, intentant eixir d'ell en lloc d'adaptar-se per conveniència, obstinat a exigir-li a una pedra que li done aigua. Pertany a eixa escola que hui obligaria a Ayala i a Pellegrino a traure la pilota jugada des de darrere, a Carboni i a Curro a exercir d'extrems i a Albelda de fi migcampista en lloc de potenciar les seues característiques.

És la recepta que ha fet que l'equip es diluïsca amb el pas dels mesos. Oblidada l'inèrcia inicial ha quedat al descobert un onze on cap jugador ha millorat respecte al passat, empitjorant molts d'ells. Ací estan els números: 1 triomf en 9 partits, amb golejades a Getafe, Milà i Donosti. Si ampliem l'espectre el panorama no és molt millor: 2 victòries en 11 encontres. I un poquet més enllà? 4 en 15 enfrontaments. Un paset més: 5 en 18. Un enfonsament que coincideix amb l'altura de curs on els equips ben treballats comencen a augmentar les seues prestacions.

Lo pitjor no és ja obligar al jugador a fer tasques per a les quals no té condicions, és eixir a sala de premsa a posar al futbolista a la picota per a amagar les teues pròpies misèries. Si a un professional al qual li mines la confiança exposant-lo d'eixa manera al camp li afegeixes paraules insanes davant els micròfons l'única cosa que obtens és un jugador perdut per a la causa, i probablement, un conflicte al vestuari darrere d'ell.

És, a més, un acte de covardia. Lo còmode, acarnissar-se amb el feble sabent el caldo de cultiu que hi ha en lloc d'assumir la teua responsabilitat. Algú valent hauria apuntat al temps tirat al fem per a fitxar un central després de la lesió de Garay, o al Mangalagate, en lloc d'intentar tapar d'eixa manera un plantejament amb dos centrals oberts i els laterals ven lluny, amb línies de pressió deficients que tornaren a patentar lo senzill que ho tenen els rivals per a arribar a la teua porteria, o la dificultat perpètua de tancar partits que tens guanyats. En dit al·legat Celades va exercir de funcionari fidel en un escenari ideal per a un líder.

La tendència està molt marcada i segueix el seu ritme malgrat el paró com per a esperar altra cosa fins al final. Supose que tot el món serà conseqüent amb l'elecció i deixaran a Celades que seguisca obertament amb el seu mètode com una espècie de pretemporada. Només faltaria que els mateixos que ho han portat a contra natura i sense seguir cap criteri ara se'l carreguen per donar el resultat previst i deixar-te a meitat taula.