Puchol II: “El meu objectiu és disfrutar jugant, no fer història”

VALÈNCIA. Francesc Xavier Puchol i Catalunya “Puchol II” (Vinalesa, 29 anys) és un pilotari estimat al trinquet i un veí estimat al seu poble. I, potser, això diu més d’ell que el tercer campionat Individual d’escala i corda que acaba d’aconseguir després de brodar una competició impecable. La gent para, saluda i felicita el seu campió. És el millor títol per al número u.

On has guardat el trofeu?

Este tercer trofeu està ara col·locat a l’estanteria on guarde les sabatilles. Al primer estant, perquè hi havia un espai lliure. La veritat és que tenia l’habitació desordenada i era l’únic lloc que em quedava. No tinc massa afició pels trofeus, en el sentit material, i no els tinc massa ben ubicats.

Quan passe el temps i trobes el trofeu, amagat entre les sabatilles, què creus que et vindrà a la ment?

Espere que els records d’allò que he viscut junt els meus amics i com de bé ho he passat esta temporada en la qual he disfrutat jugant a pilota. Em recordarà a la gent que tinc al costat, el que disfrute anant a les partides, el camí al trinquet. Espere que em recorde tots estos bons moments.

La victòria d’enguany ha estat especial?

Especial perquè he guanyat, però m’he esforçat com tots els anys. M’esforce i intente donar el millor de mi tots els anys. En alguns tinc sort d’arribar al final i guanyar, en altres no. L’any passat em veia també a molt bon nivell. Enguany per circumstàncies pot ser que m’haja trobat millor. Igual les sensacions són diferents des de dins que des de fora. Des de fora em diuen que em veien molt bé. En definitiva, estic molt content de l’any que he fet. Molt regular malgrat les circumstàncies i la parada de tres mesos. M’he trobat molt bé tot l’any jugant i això és complicadíssim. Estar bé en un moment puntual està bé, però tot l’any… Això és que vull sempre.

Has llegit allò que han escrit sobre tu?

Alguns articles sí. Mon pare va comprar la premsa, vaig anar a dinar a casa dels meus pares i vaig llegir alguns articles.

“Manual de pilota”, “La llei de Puchol II”, “Dau mil·limètric i presència majestuosa”… Ha de ser complicat no creure’s perfecte.

Si haguérem de creure’s perfectes pel que llegim, seria enganyar-se. Cada u sap d’allò que és capaç i del que no. Cal saber el que fas mal i el que fas bé. Si no, has de tindre algú al costat, algú a qui tingues afecte i consideració per a fer-li cas. Tinc eixa sort. Tinc gent al costat que quan no veuen les coses clares m’ho diuen. Els articles estan molt bé, i m’agrada llegir-los, però només són opinions.

Quin "fallo" tens?

En tinc molts, i jugant a pilota encara en tinc més. Tècnics, tàctics, dubtes mentals. El jugador sempre té dubtes, temors. El jugador perfecte no existeix i això és bo saber-ho per a millorar.

En 2016, quan vas guanyar el primer Individual, era la victòria d’un xaval. Ara és la d’un home. Estàs d’acord?

Ha passat temps i han passat moltes coses. Coses bones i no tan bones. El primer Individual és molt especial perquè és un somni complit. La primera vegada sempre és diferent. Després, el temps i l’experiència fa que tingues una manera diferent d’assimilar les coses.

En síntesi: has madurat.

Supose que és el que porta el temps si has sabut aprofitar-lo: madurar esportiva i professionalment.

Després de guanyar, què et motiva?

La motivació és fer-ho cada dia. La meua meta és fer el treball ben fet. Així que, cosa que passa, cosa que deixe de costat. No puc viure de l’Individual que he guanyat. Ara el que vull és guanyar el Mestres (el pròxim dissabte jugarà la final). Vull fer el meu paper i que la gent disfrute veient-me jugant a pilota. Mirar endavant, tornar a guanyar i disfrutar.

Sents que el sac de l’exigència augmenta el seu pes amb cada victòria?

Ara ja no. El sac de l’exigència el tinc ple des del primer dia. Des de fa anys trobe que vaig a l’Individual i he de guanyar-lo, vaig a la Lliga Bankia i he d’estar en la fase final sí o sí. L’exigència sempre la tinc. Això et posa pressió i tensió, però em val per autoexigir-me. Si l’exigència desapareix, mal. No cal passar-se, però tampoc cal relaxar-se. Si eres el jugador que eres, la gent paga una entrada per a vore't en la teua millor versió.

Ara la pregunta és si Puchol II és millor que els grans jugadors d’altres èpoques. Té resposta eixa pregunta?

És un debat etern.

Però sembla que per molt que faces mai arribaràs al nivell de les grans figures del passat…

Són opinions i canviar l’opinió de la gent és molt difícil. Ahí està l’exemple del debat entre Messi i Maradona. Potser em falta eixa ambició de dir: "jo sóc Puchol II". La meua manera de pensar no és la de voler fer història. El meu objectiu no és fer història, perquè, a més, no depèn de mi, només vull disfrutar de jugar a pilota. Quan em retire ja vorem el que he guanyat. No ho tinc en la ment. Suposaria posar-me una pressió i una exigència que no meresc. D’altra banda, com han canviat tant les condicions de joc, és complicat valorar o comparar amb altres èpoques. El que jo veig i note és que els jugadors actuals són, físicament, molt forts. Això és innegable, i això va lligat a la tècnica. Ara bé, la pilota és d’enamorats. I ací va per jugadors, no per clubs com ocorre en el futbol.

Amb eixa tensió, dorms bé a les nits?

Dorc malament, però no és per l’estrés. Hi ha dies que no descanse. No sé per què. Supose que són nervis acumulats. Supose que el cos ho expressa d’eixa manera.

La ment acusa la competició d’elit?

És el que més em costa de l’individual. La pressió que jo em pose i la tensió que genera. Ho odie. Acaba l’Individual estic més content que s’haja acabat que d'haver-lo guanyat. Estic treballant-ho, perquè no em fa disfrutar de la pilota. Tinc tanta tensió acumulada que no puc disfrutar. M’ha passat molts anys. No em deixa disfrutar de la competició. Crec que és inevitable i que els altres esportistes també els passa. Altra cosa és saber conviure amb això. Supose que Rafa Nadal també estarà nerviós quan competeix en el Roland Garros. El que passa és que ell és qui és perquè amb eixa tensió és capaç de guanyar per pallissa a Djokovic. L’elit és: estigues com vulgues, però guanya. He conegut jugadors que em guanyaven en l’entrenament, però arribava el dia de la partida i no li eixien les coses.

Què fas per alliberar la tensió?

Estar amb amics sense parlar de pilota, practicar esport, estar amb la meua nòvia, posar-me una sèrie… Ara acabe de vore “30 monedas”.

Enguany no t’ha acompanyat Pilota 3.0, el grup amb el qual feia temps que entrenaves. Per què?

Vaig començar amb Agustín Larré fa deu anys, En eixe temps les coses han canviat. Vam començar soles, es va ampliar a altres entrenadors, a més jugadors, es va fer una empresa i va canviar l’estructura i el funcionament. Hi ha certes coses relatives a l’enfocament amb les quals no estava còmode, tenia diferents formes de pensar i aleshores vaig pensar que era millor seguir el meu camí, amb altres motivacions.

Quasi 2.700 seguidors a Instagram. Què en penses?

Que si la meitat vinguera al trinquet, no cabrien tots. En que vinguera un 10%… És poc i és molt. Comparat amb altres és poc, però la pilota arriba fins on arriba. Les xarxes socials són un mitjà per difondre la meua imatge i informació de pilota. Intente fer-ho d’una manera diferent, atractiva i el més professional possible. Les xarxes són la principal forma de difondre informació i cal treballar-ho.

Què creus que origina que un jugador siga estimat?

La història o el relat que tinga darrere. La gent i els mitjans de comunicació consumeixen històries. La gent vol escoltar o llegir una història. I per enamorar-se d’algú eixa història cal ser conduïda. L’èpica, la derrota, la victòria… Eixes coses generen una imatge del jugador que, en un moment donat, t'empenta a voler tornar a vore’l. Tot això acompanyat per una forma de jugar, l’estètica, l’estil. T’ha d’acompanyar una història.

Esta entrevista acaba amb una càpsula del temps que podràs llegir en cinc anys. Què vols deixar escrit per al Puchol II de 2025?

Xavi, si estàs llegint açò, espere que hages disfrutat i estigues disfrutant. El que importa és dsifrutar del camí.