Que roïna és l'afició del València!

VALÈNCIA. Diu la llegenda que un seguidor del València va aplaudir als seus futbolistes el dia en el qual perderen un partit. Amb eixa retranca es veu Mestalla més enllà de Requena. Eixa és la imatge, equivocada per descomptat, que hi ha d'una afició tan exigent com exemplar. I és precisament en la primera paraula on està la clau: exigència. La virtut que han tornat instaurar, per rigorós ordre d'arribada, Mateu Alemany primer, i Marcelino després. Amb els peus a terra, sí, però amb el pas ferm i el camí clar, com l'aigua cristal·lina. Una qualitat que, per exemple, ha permés al Sevilla i a l'Atleti de Madrid triomfar al llarg dels últims anys. Especialment al conjunt matalafer que, des de l'aterratge de Simeone és un altre i que, amb justícia, dimecres es proclamava campió de la UEFA Europa League per tercera vegada en la seua història. Griezmann, amb el seu doblet, deixava la final vista per a sentència abans que Gabi arredonira la golejada. Hui ningú podem dubtar que el francés és una de les grans estreles del futbol mundial.

Doncs bé, Antoine és el mateix jugador que en el mes de novembre va ser xiulat per la seua pròpia gent. "Preocupant xiulada de l'afició a Griezzman" titulava 'La Vanguardia' després de l'empat a zero en el derbi contra el Reial Madrid. Tant va ser així que dies després havia d'eixir el 'Cholo' a defensar "a mort" al seu futbolista davant la nombrosíssima quantitat de crítiques que li estaven caent al seu davanter. Per si se'ls ha oblidat, el mateix que els ha fet conquerir Europa i el mateix a qui han arribat a oferir-li un contracte de 20 milions d'euros perquè no se'n vaja al FC Barcelona. Al mateix que va esbroncar la modèlica graderia del Wanda per donar una passada enrere en el tram final del duel que els va enfrontar davant els hòmens de Marcelino amb l'única intenció de mantindre la seua porteria a zero i endur-se la victòria. Com així va ocórrer. Però clar, que roïna és l'afició del València!

Ara bé tal volta estiga equivocat, crec que el millor espill en el qual mirar-se ha de ser el Bernabéu. Segur. Allí, acostumats a guanyar, sí tenen clar com tractar al seu equip. Tant, que en el primer partit de la Lliga a casa, -el primer després de ser de nou campions d'Europa i de les dos Supercopes- una gran majoria del coliseu merengue va posar a caldo a Bale i a Benzema. Dos de les peces clau en les tres últimes Champions aconseguides per l'entitat de Concha Espina. Fins i tot s'han atrevit amb Cristiano. Vaja per davant que el portugués no és sant de la meua devoció però un tipus capaç de liderar al millor Reial Madrid de la història -ahí estan els números- mereix un respecte per molt mala ratxa golejadora que estiga travessant. Almenys així ho veig des de la distància...però ja saben, què roïna és l'afició del València!

I quasi millor preferisc no parlar de tot allò que succeïx al Camp Nou perquè, a diferència de la directiva del Barça, a servidor no li agrada barrejar la política amb el futbol. I massa símbols no esportius he vist al coliseu blaugrana al llarg de l'any futbolístic que ahir finalitzava. Així que millor, callar. Callar i presumir d'afició. D'eixa gent que un diumenge de maig, com el d'ahir, en el qual no hi havia res en joc acudia en massa -més de 35.300 persones- per festejar com tocava la classificació per a la Champions i acomiadar amb una ovació tancada a la plantilla i al cos tècnic després de reconéixer el seu esforç al llarg a deu mesos de sacrifici. La mateixa afició la qual, sense anar més lluny, el passat dimecres s'ajuntava en un total de 7.000 amb l'única finalitat de presenciar una sessió de treball a porta oberta. Un entrenament! Set mil seguidors i seguidores per veure un entreno! La mateixa que, per moments pot ser crítica, però mai injusta. La que exigís i a canvi, sempre ho dóna tot. Així és l'afició del València des de dins. Així és de veritat. Encara que des de fora, ja saben, que roïna és l'afició del València!