Rics, pobres i llàgrimes

VALÈNCIA. Fa molt temps que algú amb enginy va definir al futbol com "el joc del poble". Eixes quatre paraules eren la definició perfecta per a explicar a qui buscava indagar del perquè és l'esport més popular en tot el planeta.

I no és fals, si alguna cosa té el futbol és que permetia jugar amb les mateixes infraestructures (a l'hora de posar la pilota en moviment) un Bayern de Munic-Boca Júniors o una paxanga entre amics en un descampat de Krasnodar (últimament no se m'ocorre un altre lloc més inóspit, vaja vosté a saber perquè): 22 jugadors, un terreny de joc, dos porteries i una pilota.

En els últims temps això ha canviat. El futbol s'ha convertit en un gegant amb tal volúmen de negoci que els diners estàn per damunt de tot. Ara este esport s'ha convertit en una altra cosa basada en altra definició popular "el futbol el van inventar els pobres per a la seua felicitat, però se l´han comprat els rics".

Mostres tan evidents com el VAR allunyen i converteixen en un esport diferent el futbol d'elits (el que genera diners) de l'esport que es juga en categories amateurs. El reglament ja no s'aplica de la mateixa manera en unes divisions -o campionats- que en altres. Agrade o no agrade, el VAR traça una línia i no és la del fora de joc, és la que separa a elits de bases.

L'última mostra l'estem tenint amb els rumors de la creació d'una futura d'una Súper lliga europea. Una Champions amb equips fixos (els més rics) on es repartiria una dinerada en drets de TV (els faria més rics i els distanciaria encara més de la resta) i es jugaria els caps de setmana. Per tant desplaçaria els campionats nacionals a entre setmana. Una mort en vida.

Posant tot això en una coctelera a tots ens van causar admiració les llàgrimes de Iago Aspas el dissabte en la banqueta després de ser substituït en els instants finals del partit davant el Vila-real.

Per a aquells que propugnen les virtuts del futbol de mega elit i de vore cada cap de setmana a les estreles del futbol mundial, se'ls desmunten els arguments de prioritzar l'aspecte econòmic com a principal motor per al món del futbol.

Aspas va ser més ric en Liverpool i a Sevilla, però mai es va sentir més valorat, més decisiu i més important que a la seua casa, a Vigo. I Aspas sap que un descens del Celta significaria haver de tornar a eixir de la seua casa. Significaria haver de tornar a renunciar a la seua felicitat, per això va esclatar. Perquè la remuntada davant el Vila-real els posava de nou en la baralla de tu a tu per salvar-se.

Per als qui van vibrar fa dos setmanes amb el partit de Llegendes del Centenari del València CF no fa falta explicar-los res. Ser d'altres equips que guanyen més títols és de vades, qualsevol es pot pujar a un carro tan fàcil com eixe. Però els diners (els títols) no proporcionen la felicitat ni l'orgull que si atorguen el sentiment de pertinença a uns colors. 

Això els tecnòcrates no ho entendran mai. Això mateix els afeccionats ho tenen present sempre. Ja vorem qui s'acaba portant el gat a l'aigua, però jo en este cas i en alguns altres em remet a eixa frase feta que solen utilitzar els argentins per a la nuesa moral de qui només mira pels diners encara que n´acumule molts "ese es tan pobre, que sólo tiene plata".