Sabem el que vau fer l'estiu passat

VALÈNCIA. Tres o quatre dies després d'acabar una temporada per a recordar, el Valencia CF ja tenia nou entrenador. Temporada per a recordar, sí. Perquè cal no cometre les mateixes errades de la temporada passada. Començant pel principi, clar. Per allò de no dir-li blanc a l'entrenador i que després siga negre des de la part de dalt del club. Ixe seria un bon principi. Com és el tindre ja entrenador, per allò de la planificació esportiva.

I sembla que hi ha unanimitat en l'arribada de Bordalás. De vegades una alegria no ve malament en la casa del pobre, que va mirant a dretes i esquerres i són tot triomfs, copes amb paperets de confeti i petorros de celebració. I ací, les botelles més per oblidar que per celebrar, que ja són dos anys vagant pel desert esportiu. Hi ha una generació que està bevent ara més que quan estaven obertes les discoteques i els afters de la ruta. I sense eixir de casa, que no sé si té més mèrit o no però, en qualsevol cas, és significatiu.

Està clar que la gestió no és la millor. Probablement, a nivell de les pitjors de Juan Bautista Soler i tot el que va vindre després. Però tenint clar que la parcel·la de la gestió directiva té un gran marge de millora, el dia a dia del club ha de seguir funcionant. I ahí és quan entra la mà de l'entrenador, que ha sacsat un poquet això que porta estancat que és la il·lusió del valencianisme. Fins i tot programes de ràdio s'han fet, obrint línies com un 'Hablar por hablar' en clau valencianista, contant els problemes en plan, "vaig oblidar que a eixa hora estava jugant el Valencia CF". Almes en pena. Ni al camp deixaven anar per poder desfogar-se cridant qualsevol cosa. Que potser no arregle res, però allibera tensions. Que ja és, vist com està la cosa. I que és més sà que castigar al fetge.

I no deixa de ser significatiu l'optimisme de l'entrenador valencià en la seua primera roda de premsa, somrient, regatejant al passat i les preguntes que fiquen els dits en la gola, buscant el titular, com toca fer. Ixe optimisme és el que cal agafar. No queda altra. Encara que els principis de Gracia també van ser esperançadors, allò que va passar en acabar la finestra de fitxatges d'estiu, va ser determinant per viure un any de pel·lícula de sèrie B, només adobat amb victòries a colp de penals i algun moment d'orgull en escenaris importants. La temporada pròxima sembla que tornarem a Mestalla. Igual no tots, al principi. Però tornarem. I no sé si per optimisme exagerat o que però que els jugadors juguen sentint el caliu de la grada, moltes vegades, juga a favor del que juga. Encara que no tots poden aguantar-ho, com ha passat amb alguns jugadors als que l'exigència de jugar a un dels camps més importants d'Espanya no els venia de vegades massa bé. Però quan s'obriguen novament les portes del camp, l'afició buscarà animar als jugadors, portar-los en una ona i tornar a cridar gol i alliberar-se. I els crits, segurament, aniran a altre lloc i no a la gespa.

Això serà l'any que ve. Quan tornem de les nostres vacances de curritos normals. A no ser que tornen a fer el que van fer l'estiu passat. Sabem, i encara recordem, el que vau fer l'estiu passat. No ho repetiu. Per Bordalás. Pel seu