Fins a tal punt es va oficialitzar la superioritat de la raça hispànica a l´esport que es va arribar a fer popular una de les dites més casposes i chauvinistes que haja corregut sobre la faç del planeta "sóc espanyol, a què vols que et guanye?".

No podem negar que el partit més important en els últims anys per al valencianisme arriba en el pitjor moment possible. Però com açò és la Copa del Rei, és per això precisament que pot ocórrer que el dijous el València CF voltegel'eliminatòria.

Des del principi mantinc una relació d'amor-odi amb esta Copa. Sabia que a poc que el calendari acompanyara podries arribar a semis. Però per a què?, estàs molt lluny de les elits...

Ara que el vent no bufa tan de cara és moment de parar-se i reflexionar. De veure on està el València CF i on estava fa un any. Que la lluita ha passat de ser la de no descendir a ser la de clavar-te en la Champions. Que tens un grup de futbolistes que es poden equivocar, però no deshonren la samarreta eixint als camps a passejar-se.

L'esperança és que la Fundació porta anys treballant —amb extraordinària discreció— en la recuperació del patrimoni, en la restauració del que queda, elaborant un complex i extens catàleg d'allò que n'hi ha i d'allò sostret que és possible que mai es complete...

Val la pena viure callat davant un sistema tirànic amb l´aficionat i que repateix una milionada entre dos equips i margina a la resta a ser una comparsa?

Ara que la lliga ha arribat al paró de cap d'any, toca parar-se i reflexionar. Ara que l'actualitat competitiva ens dóna un respir i ens trau del dia a dia, crec que és un bon moment per a alçar la vista i mirar al voltant.

El VCF aconseguí seguir invicte en la Lliga i posar contra les cordes al millor Barça de la temporada. Tot fluctuant entre l'excés de respecte de la primera meitat i la valentia de la segona. Somiar en gran exigeix soltar les cadenes, eixe pas avant que va posar Mestalla en peu per tancar un partit d'una emotivitat majúscula per l'adéu de Jaume Ortí...