Tornar a guanyar la Copa

VALÈNCIA. Jajaja. Sí, no hauria millor manera de retornar-li l'afrenta a l'amo que tornant a ella per tercera vegada. Però l'assumpte va més enllà d'això, es tracta d'aprofitar el cicle. No veig millor època per a trencar, o venjar, la sèrie de tres finals consecutives perdudes.

Encara que hi ha perills pel camí. A més de la morbositat de veure què succeirà amb ella quan s'estrenen en la competició, està l'assumpte Anil. Que ho tenim ahí, anant d'estadista amb les renovacions, ignorant per complet la bomba de rellotgeria que han posat a les seues mans. No hi ha cosa que més destrosse vestuaris, o acabe amb equips, que una equivocada política de millora de contractes. Ja va succeir quan Nuno, i va ser, també, lo que va acabar amb el VCF del doblet.

Els vestuaris són ecosistemes molt sensibles, deixar estos negociats en mans de qui ignora tots els seus codis i entrellats, és posar-se a jugar a la ruleta russa.

Però bo, caldrà confiar en que no es cometen barbaritats, o que la bona salut del vestuari, bunqueritzat davant els dirigents, continue impermeable arribat el cas, autogestionant-se una vegada més per a mantindre l'equilibri.

Tercera, perquè les dos anteriors Copes van ser voluntat de la caseta. Els dos últims anys es va veure, i prendre, la competició com una via ràpida per a guanyar títols, actuant en conseqüència. La primera vegada es va arribar fins a semifinals, la segona es va guanyar. És difícil que la tercera es repetisca, quan sabem tots que des de la pretemporada la conjura es va fer per la Champions, no havia altre tema de conversa i objectiu que fer el que s'ha fet, i alguna cosa més. És la diferència decisiva amb els anteriors anys.

Però com poques vegades es compta amb equips d'este calibre, no vindria malament, que per una vegada, s'aprofitara bé i es deixara un llegat que fora més enllà d'una bonica nit d'estiu, o de tres partits èpics a Europa. Augmentar el palmarés és peremptori. Màxim quan la caducitat d'este grup pareix estar pròxima. Ferran està demanant una milionada sabent els pretendents que té. Els representants de Soler només van acceptar dos anys (perquè no veuen projecte?), amb Garay no hi ha aparença de voler renovar-lo, i ja vam veure a l'estiu lo succeït amb Rodrigo. I al 2020 tenim Eurocopa.

Sería un preciós final repetir. Amb la guinda d'una gran Champions. Que ja ho és, i serà, ocórrega el que ocórrega amb l'Atalanta. Trencant de pas amb certs maleficis. El primer, la incapacitat congènita que té este club per a defensar títols. El segon, la seua nul·litat per a ser constant. Ja diu molt que en cinquanta anys només haja acabat al Top-4 tres vegades consecutives en una ocasió. I haguè de ser amb Emery.

No se m'ocorre millor comiat, amb missatge inclòs, que intentar una altra vegada una conquesta, que sent a eliminatòries a partit únic fins a semis és més factible que mai. Més bronco i copero que este grup no hem conegut en la present dècada. Ja que hem despertat al drac, traguem-li profit. Aprofitem per una vegada les circumstàncies, el potencial d'una plantilla campiona, l'ambició que destil·len i la seua irreductibilitat davant l'adversitat. Perquè esprémer (saber fer-ho) estes coses és el que marca (o va marcar, en passat) la diferència entre un VCF i un Reial Madrid.

Per a això ens queda un altre mantra estival, el que no deixaven de repetir a cada entrevista o roda de premsa afirmant la il·lusió per igualar lo de 2019.

En les vostres botes està. Perquè Mestalla continua volent la Copa.