Trinqueters contra les cordes

VALÈNCIA. Partides suspeses, sense públic o amb reducció d’aforament, el temor al contagi dels aficionats més majors i la caiguda en picat de les travesses amenacen la continuïtat d’un dels oficis essencials de la pilota valenciana.

“No és obrir, és que la gent vinga”. Daniel Ribera és el tercer d’una emblemàtica nissaga de trinqueters arrelada a Carcaixent. Des que va agafar les regnes del trinquet de Guadassuar, ja fa més de 15 anys, mai s’havia trobat amb una d’estes. “Dels aficionats habituals, hi ha gent que no he vist des de març del 2020. D’altres, només han vingut una o dues vegades. Però, també hi ha hagut gent major que estava venint sovint perquè va comprovar que al trinquet hi havia seguretat. És un espai obert, amb molta ventilació, amb poc de risc de contagi”, explica Ribera, gestor també d’altres trinquets, com el de la Pobla de Vallbona o Pedreguer.

Tots ells, com la resta de trinquets valencians, tenen hui dia les portes tancades, sense partides, a conseqüència de la tercera i letal onada de la Covid-19. Així romandran, almenys, fins a primers de febrer, sense saber massa bé amb quines condicions i circumstàncies es podran reobrir aleshores, si és que es podrà fer. “Tindre un 50% d’espectadors menys és una barbaritat. La qüestió no és obrir, és que baixe la xifra de persones contagiades. Es veu tot tan negre que és complicat saber què passarà. Si no arribem a març en una situació mínimament bona va a ser molt complicat. Si obrim tal com estàvem els últims mesos o setmanes… Obris, però el jornal no entra”, resumeix el trinqueter carcaixentí, qui ha recorregut a les ajudes destinades als autònoms per tractar de salvar la situació. “Alguns propietaris s’han portat molt bé amb el lloguer, però hi ha gastos fixos que no pots evitar. Esperem que tot açò no es faça més llarg”, apunta l’expilotari, finalista d’un Individual d’escala i corda. Ribera, malgrat tot, es considera optimista. “Tard o d’hora ens recuperarem. Les vacunes estan ahí i hi ha llum al fons del túnel”, remata.

De tota manera, amb la pilota parada, el trinquet es ressent. I amb ell, el trinqueter. Sense partides, sense públic, sense cobrar entrades, sense travesses, sense ingressos, el del trinqueter s’ha convertit en un ofici que lluita contra un tsunami constant que amenaça la seua pervivència. Alçar la persiana del trinquet cada setmana és, des de fa anys, un desafiament titànic. Una aventura sense pronòstic que s’ha transformat en un malson amb l'arribada inesperada de la pandèmia. Dels recintes tancats a març es va passar a les partides a porta tancada a l’estiu. En la tardor es va limitar l’aforament, es van suspendre les partides del dia a dia i ara, amb el fred de l'hivern, es torna a parar l’activitat professional fins al 4 de febrer. Una amarga montanya russa sense final a la vista.

Manolo Soro és propietari, en companyia dels seus germans, del trinquet Tio Pena de Massamagrell. Una altra nissaga que resisteix les envestides d’estos temps al capdavant d'un dels pocs trinquets privats. “Decidirem tancar en el mes d’octubre, després de l'última partida de Copa. Vam tancar perquè segons estava la pandèmia, a més que el nostre trinquet és obert i en hivern a les cinc ja és de nit… Has de pagar la partida i no replegues per a pagar-la”, subratlla.

Sense activitat prevista fins a la primavera, el trinqueter de Massamagrell encreua els dits per a un canvi de rumb general. “En març començarem de nou amb les partides i quan obrim ja vorem el que ens trobem. Les perspectives són roïns. La gent major, la més habitual, ha fallat en un 80%. Els espectadors més joves van a alguna partida el cap de setmana. La gent no ve i de l’entrada no es poden pagar les partides. Les travesses han desaparegut”, diu Soro, conegut com Soro II en la seua època com a jugador. “Hem portat avant el trinquet des de 1947. No ens hem fet rics però podíem tirar avant. Ara, sense ajudes, no serà possible”, augura.

Per a nissaga de trinqueters amb essència, la del Zurdo de Gandia, responsable del trinquet de Bellreguard, un referent en la modalitat del raspall. “Crec que els més afectats serem nosaltres, perquè ens dediquem professionalment a la pilota, no tenim altres negocis. Així que no deixem de calfar-nos el cap buscant idees per a eixir d’esta de la millor manera possible i intentar fer que la gent torne al trinquet quan es puga obrir. Costarà barbaritats, però no ens queda una altra”, assenyala Emilio Peris.

El Zurdo, l’empresa familiar gestora de trinquets, havia invertit diners i temps en adaptar el trinquet i les partides a la nova realitat. El nou tancament és, per a ells, una estocada. “Estàvem intentant recuperar-nos del primer tancament, perquè havíem perdut eixa massa social habitual al trinquet. Són els que primer vam perdre i no els hem recuperat. Ens hem esforçat molt amb un protocol sanitari que hem acomplit al peu de la lletra. Amb les mesures de seguretat que tenim, el trinquet és un lloc segur”, afirma. “Havíem canviat la línia de treball. De fer partides dijous, dissabte i diumenge vam decidir passar a concentrar-ho tot el dissabte, amb partides de més qualitat. La idea era poder apujar el preu, a canvi de donar alguna cosa diferent com a contraprestació. Teníem la reserva amb cita prèvia, el café amb l’entrada, sortejos… Però ara s’ha tallat tot. Costarà molt recuperar a la gent que es desconnectarà sense pilota”, conclou.

Els trinqueters valencians, obligats des de fa temps a reinventar-se a conseqüència de la davallada de les travesses (i per tant del percentatge que guanyava el trinqueter), de l’absència d’un relleu generacional entre els aficionats i per la dificultat d’atraure nous públics al trinquet en dies laborables, afronten ara l’enèsima prova de foc per a mantenir amb vida un dels oficis essencials per a la supervivència, almenys com la coneguem ara, de la pilota valenciana.