Una banda per la banda

VALÈNCIA. El València està vivint el seu pitjor moment del any. Veus? ja s'ha dit i no s'ha acabat el món. Ara, amb la seguretat que dóna sortejar l'apocalipsi, continuem: els últims resultats positius de l'equip han sigut més fruit de la sort que de l'encert; d'un porter que se la menja; d'un penal que li'l solen xiular al Madrid al Bernabéu però no al Fe-Ce a Mestalla. Liniers miopes; pilotes passejant-se per la línia o de jugadors que quedant sols davant la meta la tiren fora.

Sense eixes dosis de fortuna, la mateixa que l'any passat et deixava sense punts que eren segurs, hui la cosa podria ser prou pitjor. Hi han situacions recurrents en este baixó, coincidents amb l'absència de Soler, amb el descobriment de no haver un pla B, ni substituts de garanties en determinades posicions. Perquè l'eixida del valencià no sols desequilibrà l'equip, un equip que més enllà de Guedes és incapaç de generar futbol, de desbordar, de fer un centre a l'àrea digne d'un conjunt de primera divisió, sinó que ho ha convertit en un mal defensor, en un XI obligat a cometre faltes grolleres, a la vista de tot el món, carregant-se de targetes en virtut d'un bloc que ja no disimula estes trampes, venent als seus migcampistes. Un equip que o fica dos gols o no guanya un partit.

El portuguès encara va tapant les misèries d'un Gayà que ofensivament segueix tan deplorable com sempre, encara que almenys en rereguarda millorà significativament. Val més açò que res. Però la dreta... ai, la banda dreta. Es va convertir en habitual observar als rivals carregar tot el seu atac per eixe costat. Amb la insistència de qui sap que obtindrà el seu premi encaren una vegada i una altra el carril de Montoya i Pereira. Las Palmas fou l'únic en l'últim mes i mig que va compensar, i ho va fer perquè el cap de setmana passat eixires sense res als dos flancs, desbordant-te com volgueren. No hi ha millor estampa que explique la falla que l'1-1, amb Viera disfressat d'home invisible passant entre cinc jugadors embovats, pendents de la pilota desatenent les marques.

És cert que el recurs de Maksimovic ha compensat alguna cosa, sobretot en aspectes defensius, però segueix sent una mesura provisional. El dissabte protagonitzà sis bones penetracions ofensives pel seu costat; totes tirades a perdre per una mala elecció en l'últim instant. L'instant decisiu. Fins al punt que en l'última Rodrigo acabà esbroncant-lo.

És important eixa descompensació per a entendre la sagnia de gols encaixats i la fragilitat dels últims temps. Perquè el València està morint a força de pilotes laterals. Els mals arriben sempre per la dreta i per l'aire. No és que ja no genere res ofensivament per dit costat, és que tampoc és capaç de protegir-se. Gabriel, en esta fase, està reproduint els mateixos errors que el convertiren en un jugador vulgar a l'Arsenal, fins i tot la seua autoexpulsió recorda a diverses tingudes a Londres i que acabaren costant-li la titularitat. El brasiler pateix en gran mesura en la defensa lateral per alt, si ens fixem, en molts dels gols que han portat derrotes apareix ell errant quan havia d'estar apagant incendis.

Serà que el marcelinato no és miraculós, per això el pobre Montoya és l'únic jugador que no ha millorat en res amb l'arribada de l'asturià. També, per això, sorprèn que durant el mercat hivernal s'haja pescat de tot menys un lateral dret de bon nivell. O en el seu defecte, fins i tot s'haguera entès la contractació d'un interior. Era vital Soler no soles perquè anava mendietizant-se a la perfecció, sinó perquè sense ell s'han perdut engranatges clau en l'entramat. El pla A. El xic era l'home que esperaven per fora i acabava sorprenent per dins, incrustat entre línies destrossant-les amb la seua punta de velocitat, i qualitat, que ningú més posseeix... llevat de Guedes.

Però no patiu. Que al València se li comencen a vore les vergonyes de forma tan evident té molt de positiu. Rebaixa l'engreïmient del personal, que ja anava amb el cartell de 'se vende' penjant de la moto, i ens fa valorar més, i millor, l'excel·lent temporada signada fins ara per un equip al qual se li fan llargs els partits mostrant-nos les seues limitacions per a les altures. Perquè que este siga el pitjor moment de l'any no lleva que l'any estiga sent l'hòstia de bo.