València S.A.D. (Sense Actitud Digna)

VALENCIA. Voro no continuarà la pròxima temporada assegut a la banqueta del València Club de Futbol. Així podria començar el primer paràgraf d'una informació al voltant del futur del tècnic de l'Alcúdia. Però tal afirmació deixà de ser notícia fa setmanes. Alesanco mai tingué a l'entrenador com a primera opció i els mals resultats de l'equip al llarg de les tres últimes jornades han acabat de condemnar-lo. I no obstant això, el màxim responsable del vestidor continua mostrant-se fidel a la seua plantilla. Com a cap, és digne d'admiració; com a preparador, una errada incomprensible. Aquells que el coneixen ben bé asseguren que hi ha poques persones més exemplars que Voro, però de bo, de vegades, sembla ximple. Un poc bobo, que dirien en el meu poble. I ho escric amb tota la pena del món, perquè si una cosa no és el valencià, és precisament bobo. Però, a voltes, ens fa quedar a la resta com a tal.

Escoltant-lo defensar als seus futbolistes en totes i cadascuna de les rodes de premsa, un s'ha de mossegar la llengua. I estic convençut de què ho fa per protegir a l'entitat i evitar més incendis, però els jugadors -alguns- ja no mereixen més escuts. La Lliga està liquidada, la campanya llançada al fem i ha aplegat el moment de demanar responsabilitats. Al Bernabéu, el míster va protagonitzar un màster de l'excusa. Fins a dos companys li preguntaren per què el seu equip escollia partits i la seu resposta va ser la de negar la major. Voro, igual que molts dels mandataris de les altes esferes, saben que ocorre. Que el planter s'extramotiva davant els grans, que apreta quan es veuen amb l'aigua al coll i que es tira a la fresca quan l'objectiu mínim -ja és lamentable que tal cosa siga la permanència- s'ha aconseguit. I esta actitud, que ve repetint-se al llarg dels últims dos anys és necessari tallar-la d'arrel.

El club s'ha de conscienciar que protegir tant als seus actius acaba convertint-se en contraproduent. Actuant així, de portes cap a fora es transmet la sensació que qualsevol cosa està permesa. Que val quasi tot i que mai passa res. Que Cancelo envia a callar a la graderia, demana disculpes i tot oblidat. Que Diego Alves s'encara amb els aficionats -no justificaré mai i em sembla més que reprovable que l'insulten i el provoquen-, s'obvia el tema i a continuar. Que Nani abandona el terreny de joc caminant quan l'equip anava perdent davant el Reial Madrid, apareix el tècnic en compareixença pública i declara que ni s'ha fixat. Doncs ja li dic jo a Voro que més d'un company del portugués sí va adonar-se. I massa bé no li va semblar. 

Mirant cap enrere podria seguir enumerant altres molts casos però em centraré en el del campió d'Europa. El '17 representa el paradigma de la diferència entre l'actitud i l'aptitud. La segona és inqüestionable. Un no és titular amb una selecció que alça el títol continental per casualitat. No fa falta remuntar-se a la seua etapa al United. Amb la pilota amb els peus és diferent. Quan vol. Quan està per la tasca. Però el gaudim a comptagotes. És regularment irregular. No ha donat el que d'ell s'esperava. Tal volta, com quasi la totalitat de la resta de companys, però...però més encara quan estàs cridat a marcar diferències. I no sols no les marca, sinó que a més, s'atrevix a exigir: “Vull seguir en el València; però si em diuen que gens va a canviar, jo no voldria estar ací. Vull que canvie tot”, apuntava l'extrem al diari 'As'. No, Nani, no. Si ansies que el club canvie -i no li falta raó- comença per donar exemple tu mateix.

Com el que donen en cada partit, en cada minut Carlos Soler i Toni Lato. Els nanos són la viva imatge del que significa deixar-se la pell sobre el terreny de joc. Disputar cada segon com si d'una final de Champions es tractara. Els canterans i Simone Zaza. Ells tres -i alguna excepció més- han de personificar l'actitud innegociable que es precisa al vestidor blanc-i-negre si realment s'aposta per un canvi de dinàmica. Més enllà del sistema i l'estil de joc de Quique Setién o de l'entrenador qui siga. Sense tal esperit, les aptituds no servixen de res. El futbol no és únicament una qüestió de classe. La qualitat no guanya partits. A Mestalla per desgràcia ja ho patim, encara que amb la mà al cor, i jo em pose el primer, crec que hem sobrevalorat la de l'actual plantilla. No són tan bons com pensàvem. Almenys no ho han demostrat. No debades, si els jugadors no ho remeien en estes tres últimes jornades, podrien formar part de l'epíleg del llibre del centenari com als protagonistes del pitjor València de la història. Un dubtós honor que deixa patent que al vestidor 'che' també falta aptitud. I molta. Alesanco té feina. Li toca esborrar en un estiu a este València S.A.D. (Sense Actitud Digna).