Zaza forever

VALÈNCIA. Per als que cada vegada trobem menys al·licients en el futbol i estem ja avorrits d'ell, necessitem a xicons com Zaza. Personatges d'eixe calibre emocional que representen perfectament la vida mateixa. Que no enganyen, que no taquen. Que transmeten amb un simple gest més que altres amb un milió de paraules.

Ha trobat l'italià en esta ciutat la raó de ser durant les hores més fosques de la seua carrera. Passeja per les platges i el centre, la recorre com la seua casa vivint-la com un xiquet gran, perquè Simone és d'eixos tipus comuns que necessiten amor per a funcionar, sentir-se bé en un lloc. Un futbolista de contextos que quan els perd desapareix. Per això no va triomfar a Anglaterra i sí ho ha fet ací, en la xicoteta Itàlia.

Ací ha tingut tot el que trobava a faltar. I nosaltres a ell. Un jugador racial, compromès i enèrgic. Un cacic en un equip d'hores baixes que escampa en la gespa els valors que es van perdre en els despatxos, despertant el murmuri en la graderia, posant a mil a un estadi cada vegada que salta al terreny de joc. Trets a l'abast de molt pocs jugadors al llarg de la història, tan costosos de trobar, tan difícil viure comunions d'esta índole, que s'antulla dolorós trencar amb açò ara que finalment disfrutes d'una cosa així.

És cert que tampoc fa falta recórrer a eixos aspectes, ni tan sols a eixe agraïment recurrent per voler vindre quan ningú volia fer-ho, important-li poc qui ho portara amb tal de vestir-se la samarreta. Perquè hi ha raons esportives de sobra per a defensar la seua estada.

Encara que haurien d'explicar-nos abans què va ocórrer des de la seua convocatòria amb la selecció italiana, perquè al seu retorn tot va canviar. Va deixar de ser titular. Romanent des de llavors a la banqueta, participant amb prou feines uns minuts, i quan ho feia d'inici quasi mai era acompanyant a Rodrigo, la parella amb la qual va brillar i millor s'entén. Donant sempre la sensació d'haver un pla premeditat per a justificar la seua eixida a l'estiu.

La confiança cega en jugadors que mai la van merèixer, com Vietto i Pereira, és un dels pecats d'un Marcelino que té alguns més per depurar. Són els instants d'enfurrunyament d'un italià que és un pelux amb vida, un amor, però tan bast que qualsevol carícia pot fer-te mal. Qui tinga o haja tingut un Bulldog anglés entén i estima a Zaza.

Marcelino, compra't un Bulldog.

Tal vegada el que necessite Simone siga més comprensió. Perquè les seues pintes, i eixa espurna volcànica, a voltes li perjudiquen. I açò que és un futbolista complet que aporta mil i una solucions a l'equip. Ara ja fica gols, no els que volgueren alguns, però amb ell es comet el mateix error que es cometia amb Rodrigo temps arrere, exigir-li i criticar-lo pel que ens agradaria que fera no deixa veure el que sí fa.

I Zaza fa moltes coses. Obri espais. Genera segones jugades que aprofiten els seus companys. Arrossega centrals. Assisteix. Fixa la primera línia de pressió acabant amb aquell costum d'un València partit en dos on els seus davanters baixaven caminant mentre el bloc requeria de la seua presència en rereguarda. També suposa una ajuda fonamental en defensa quan les coses pitjor pinten. És un davanter-central.

Poques vegades trobarem tipus d'eixe caràcter i personalitat (coses molt necessàries, tant com les altres) que igualment aporten un plus d'intensitat al camp, sent un davanter magnífic per a eixa combinació de dos puntes que pretén l'entrenador.

Fins i tot posseeix una tècnica bruta que de tant en tant s'atreveix a exhibir alçant les ovacions del respectable, protagonitzant autèntics golarros. Potser requerisca d'algú que li dedique algunes hores extra ensenyant-li a soltar-se i coordinar millor eixa potència que té. Va sobrat de condicions.

Però en fi, l'entrenador mana. Per molt que ens fota este tracte a Zaza hi ha circumstàncies que no es poden controlar, i també és cert que açò va de guanyar partits, no de construir una casa d'acollida. L'asturià té el dret i el deure de construir-se l'equip que millor s'adapte a la seua filosofia de joc i que menys friccions i problemes li genere amb el seu mètode de treball.

Encara que sóc incapaç de trobar raons que justifiquen l'eixida de Zaza, i la seua (possible) marxa supose una puntada als ous, si Marcelino em diu que em tire per un pont, em tire. Però preferiria fer-ho abraçat a Simone.