2019, un any de pel·lícula

VALÈNCIA. Hollywood és la meca de la indústria cinematogràfica, les seues produccions omplen les cartelleres de tot el planeta, entre d'altres factors perquè els seus productors saben que als espectadors els agraden les trames que acaben bé, encara que per aconseguir este fi siga necessari  modificar la realitat del que es conta. És el que es coneix com a «final feliç», en anglès «happy ending". En les històries on els personatges corren perills físics, al final els seus protagonistes sobreviuen i acaben amb èxit la seua missió. En les històries romàntiques, este final suposa el triomf de l'amor després de superar totes les dificultats que puguen aparèixer. Moltes vegades en una mateixa pel·lícula es combinen estes dos vessants, resultant un «final feliç» dels més complet a l'aconseguir l'èxit en l'aventura i l'amor. 

La trajectòria del València durant este 2019, que està finalitzant, és digna del millor guionista de Hollywood, ja que ha sigut una combinació perfecta de quasi tots els gènere cinematogràfics: Drama, per com es va iniciar l'any amb un equip allunyat de les posicions capdavanteres i eliminat de la Champions League. Suspense, per les dificultats que hi havien per poder guanyar els partits. Thriller, per les reaccions del president traient comunicats a destemps i desestabilitzant l'entorn quan la marxa de l'equip pareixia encarrilada. Comèdia, pels tuits que apareixien al compter en anglés del club i, misteriosament, al d'Anil Murthy. Road Movie, pels molts kilòmetres fets per l'equip a Europa: Glasgow, Krasnodar, Vila-real, Lille, Amsterdam i dos vegades Londres han vist jugar als de Mestalla, sols faltaren Bakú i Istambul, seus de les finals de l'Europa League i de la Supercopa d'Europa, per haver completat un tour fantàstic pel vell continent. 

I finalment els dos gèneres per antonomàsia del cinema actual. El d'aventures, on s'inclouen les pel·lícules de súper herois. Que és com varen actuar tots els membres del planter i del cos técnic del club en el espectacular final de la temporada passada. On es va protagonitzar la remuntada més gran feta per un equip per arribar a classificar-se per a la Champions League, un fet impensable a la fi de la primera volta, quan l'equip va tancar les primeres 19 jornades amb només 23 punts, números més propis d'un equip en crisi. No obstant això, el València va aconseguir sumar 38 punts, en la tercera millor segona volta de la història del club. A més, de  disputar l'Europa League fins les semifinals. 

Sí estes dos fites ja eren impressionants faltava la cirereta del pastís: guanyar la Copa.

I amb la final copera arribem a l'últim dels grans gèneres cinematogràfics: el de les pel·lícules d'amor. Perquè gràcies a eixa final, a com es va jugar, al sentiment que hi havia al terreny de joc, a les graderies del Villamarín i allà on els seguidors valencianistes van vore o escoltar eixe partit es va viure una història d'amor que va fer que tota una generació de joves, que mai havia vist guanyar un títol als seus, s'enamorara d'un equip i d'una entitat que no podia haver celebrat d'una millor manera els seus primers cent anys d'història. Un final i una final doblemente feliz.