VALÈNCIA. Percebo l'arribada d'un canvi perillós. Eixe fals victimisme que sempre va acompanyar al valencianista -no hi ha club de futbol que no es queixe de conspiracions en contra seua- s'està tornant en un lloc còmode, on quedar-se a viure.
Antany, eixos plors s'utilitzaven com a ressort per a seguir avant, com un esperó rebel. Aquella ràbia és hui pura resignació. Cada vegada són més els clients d'eixe verí del 'pobrecito de mi'.
És un tret contraposat a l'enquina mal dissimulada contra Marcelino. Que va de la mà del corrent que salta al minut per a arremetre contra qualsevol cosa relacionada amb el centenari.
Em vull oposar a tot açò. El València no és un club desgraciat, ni perseguit. Desterrem la idea de comprar eixa fal·làcia. Si peca d'alguna cosa és de ser un bon xic de manual (tonto, vamos), de massa honest (el seu gran defecte) en una indústria pendenciera.
Tampoc Marcelino és el mal de res. Ni estem davant un equip desnonat. Doncs poques vegades abandones el camp retraient-li alguna cosa als jugadors. Segueix sent l'asturià l'entrenador ideal per a este tram del viatge, i no solament hauria d'acabar la temporada, sinó iniciar la següent. Açò és un projecte. Creure en una línia més enllà de l'èxit, o d'un mal any. El contrari es diu resultadisme. I l'últim que necessita el València és tornar a canviar entrenadors cada sis mesos. Assumim d'una vegada les conseqüències de les nostres decisions i enterrem eixa via per a sempre.
Perquè si ha d'anar-se algú no és el titular de la banqueta.
Deu ser que estem tan acostumats a l'autodestrucció que ja veiem com a normal emprendre-la a colps amb tot a la mínima ocasió. Però no té res de normal. Encara que molts s'obstinen la temporada no ha acabat, ni està tot perdut. Només persistint en eixa lògica negativa és com s'aconseguirà el the end. Encarem el canvi d'any amb dos competicions per estrenar, rebotat d'una per a la qual no estàvem preparats, i embardissats a una lliga de les més igualades dels últims temps. On tres triomfs seguits et catapulten cap a qualsevol objectiu remot a dia de hui.
Massa al·licients com per a rendir-se tan fàcilment. Eixa covardia, eixe derrotisme, tampoc és propi d'estos ambients, màxim quan veus indicis en els futbolistes que conviden a creure que la recuperació és possible. On va quedar l'afany de superació, eixa lluita contra els elements que ens va portar fins al segle de vida? Més realisme, menys plorar i més espentar.
És cert que esta plantilla té elements nocius, majorment arribats al estiu, que han trastocat la química del vestuari. Eixos errors són peremptoris i no hi ha ningú amb dos dits de front, ni dins ni fora, que no siga conscient d'açò. No som més llestos que els que estan al dia a dia. Creu-me. Però segueix sent una plantilla honesta, amb un potencial per explotar, que no ha baixat els braços ni deixa d'intentar-ho malgrat tot.
Tal vegada el que ens va faltar este estiu fou una explicació. Un tracte adult, en lloc de seguir alimentant burres. Exposar els riscos de fitxar a Guedes l'últim dia després d'un estiu tancat a un gimnàs fent bicicleta estàtica. I d'altres coses sobre l'estat del roster. Pot ser que així haguérem evitat fer-nos alguna trampa al solitari.
Però per a això està el mercat d'hivern, per a pal·liar els errors del estiu.
I com açò va d'errors, he de dir que em solivianta la tendència de reduir el centenari a la Champions, a dos resultats, o a quatre mesos. No, mira. El centenari és molt més que açò, és molt més que Anil, que tu o que jo, és molt més que el ací i ara. Insistir en eixe reduccionisme només aireja les tares que arrosseguem com a massa social.
Però en fi, si la gent vol despenyar-se no seré jo el que es pose al mig del camí a advertir-los que al final del mateix hi ha un precipici. Però bé estaria llevar-nos de damunt l'ambient de funeral, o les ganes de cremar-ho tot. L'any no ha fet més que començar, i encara estem a temps d'escriure un bon final.