VALÈNCIA. Saps què és una final? Què vas a saber, Jon Nieve.
Tampoc saps què significa poder aconseguir alguna cosa així després d'una dècada infame, on van posar en dubte la teua mateixa existència. En la qual el futbol modern t'ha tirat del pedestal i vius ara en el subsòl, intentant traure el cap del pou de merda en el qual estàs. Condemnat a la mera supervivència.
Creient-te alguna cosa quan no eres res des de fa molt. Aferrat a jugadors del rebuig que estan ací perquè no els va voler ningú. Marxant-se en quant algú els vulga.
Demà a la nit s'afronta molt més que un partit. Fins i tot molt més que una final. És la possibilitat d'assaltar el cel i obrir la porta a un retorn. Escriure la primera línia d'una nova història.
Almenys és el que volem creure. Amb lo que ens enganyem.
I serà angoixant. Si mai has viscut una nit així ja et dic jo que no vas a passar-ho bé. Els nervis de la prèvia és lo més benigne de tot. Lo pitjor és el partit. Cada acció, cada aproximació, cada pilota en l'aire... tot és un terror. Tot crida al desastre. La derrota apunta per qualsevol racó i la transpires per tots els teus porus. No vas a descansar fins que xiule l'àrbitre. Un transcurs en el qual perdràs salut i anys de vida i que només veurà la seua compensació, adquirirà sabor, bellesa, si el final és el desitjat. En cas contrari, tot serà molt pitjor l'endemà, on et faran mal fins els pensaments.
Potser siguen massa expectatives. Potser no signifique res. Tal vegada es guanye o es perda eixa hipotètica final res canvie. Poguera ser. Però la Copa té influència sobre el destí del club. La seua disputa i conquesta va motivar la seua mateixa fundació. En la matinada en la qual compliràs un segle pots trobar-te assaborint eixa final anhelada des dels salons del Bar Torino. Tracta de la competició que ha modelat el teu caràcter i la qual sustenta la teua llegenda marcant cada trofeu l'inici i final d'una era. La primera va sorgir amb la de 1941 i es va acabar amb la de 1954. L'última va començar amb la de 1999 i va finalitzar amb la de 2008. Fins i tot les derrotes, com la de 1995 o 1970, donen pas a noves glòries.
Què sé jo, tot són càbales. Tot és fruit d'e la necessitat existencial de veure's viu en alguna cosa alguna vegada. Per recordar. Per començar de nou de zero.
Però està el Betis, alçat com una bèstia. Cada vegada que mires no saps molt bé si vas a guanyar o et van a donar una pallissa. Serà per açò que fugim tant del partit i mirem més enllà. Quin perill.
És la nit més desitjada. La que creguerem que sempre seria nostra i que fa molt que no veiem. La primera nit en molt de temps que només començar estaràs ja a la final perquè el 0-0 et val tant com l'1-1. És nit per a viure-la tots junts. Cada pilota, cada servei de banda. L'electricitat recorrent les graderies, el rugit de Mestalla, han de ser un jugador més sobre la gespa. Una nit per a tornar a escoltar un concert de botzines.
Però sobretot és la nit per a que les peces encaixen i que este grup en formació done un pas més en la seua construcció, una nova pinzellada a eixa traça d'equipaso que llueix de tant en tant. El xut de moral i autoestima que necessita. Ells, i nosaltres. És la nit. I ja hem perdut massa com per a tornar a quedar-se a les portes d'alguna cosa així. De malgastar una altra oportunitat per a alçar-se.
Ja va sent hora de compensar tantes tones de guano engolit amb embut.
O ho guanyen els futbolistes a la gespa o la gent en la graderia, però no ho deixem escapar. Ens va massa en açò.