Perquè en tot este guirigall eludim que l'entrenador de Meriton mai fou García Toral. El triat era altre; com altre era el director esportiu de la propietat. L'asturià és obra d'Alemany. El seu valedor. Qui va lluitar per ell. Qui li va traure del club als contraris a la seua candidatura, el va acollir i el va donar poders per afinitat i simpatia sense parar-se a pensar en lo nociu que resulta en terra d'enquina genètica cap els tècnics vestir-lo amb el segon tratge que més oposició genera: el de fitxador
VALÈNCIA. En tota esta escalada bèl·lica ens estem oblidant d'una derivada. D'una derivada perillosa que no es pot separar de la hipòtesi d'una destitució de Marcelino.
Perquè en tot este guirigall eludim que l'entrenador de Meriton mai fou García Toral. El triat era altre; com altre era el director esportiu de la propietat. L'asturià és obra d'Alemany. El seu valedor. Qui va lluitar per ell. Qui li va traure del club als contraris a la seua candidatura, el va acollir i el va donar poders per afinitat i simpatia sense parar-se a pensar en lo nociu que resulta en terra d'enquina genètica cap els tècnics vestir-lo amb el segon tratge que més oposició genera: el de fitxador.
De manera absurda ignorem que la fórmula més senzilla per a que sobrevisca un tècnic a Mestalla és allunyar-ho dels fitxatges. Mentre es queixa de que no li porten el que vol, mentre el focus apunte a qui va fitxar jugadors que no funcionen, el míster viu tranquil i sense més pressió que la de les seues tasques quotidianes. Des de Ranieri (segona etapa), a Quique, passant per Nuno, tots aquells que adquiriren poders acabaren cremats i apallissats salvatgement per l'entorn. Amén de no donar una amb la planificació.
Aprenguem açò d'una santa vegada. Açò, i la necessitat de comptar amb una secretaría tècnica ampla, equipada i al servei del club.
Però tornant al fil argumental, són tantes coses que la figura d'Alemany i Marcelino formen una. Siamesos que molts, en les seues hipèrboles, tracten de separar en un cínic joc d'equilibris.
Impossible, xatos. Alemany és el responsable de signar poders, de donar l'ok a tot. De configurar una estructura a imatge i semblança del seu entrenador. Va lluitar davant la propietat per tots eixos privilegis, i molt més. Qui en exercici del seu càrrec hagué de posar-se de part del club i negar-se a convertir-ho en una agència de col·locació, va fer seguidisme de les propostes i capritxos de l'entrenador.
No es pot esquivar la responsabilitat del mallorquí en esta novel·la.
I en açò resideix la perillosa derivada de la destitució de Marcelino. Perquè Alemany és conscient que va jugar i va apostar fort per l'asturià davant Meriton. I en eixe escenari, en el qual el propietari execute la destitució pel seu compte, entrem en les arenes movedisses, en un mar de preguntes que ens hauríem de fer.
En quina posició quedaria Mateu davant Lim? Acceptaria Alemany un acomiadament de Marcelino executat per Meriton i contrari a la seua opinió? Si ha de ser ell l'executor, per coherència, s'aniria amb l'asturià? Serien retallats els seus poders encara que es mantinguera en el lloc? Seguiria en el càrrec davant un director esportiu i un entrenador portats per Meriton? En eixa destitució des de dalt d'un amo que es va apartar per a deixar fer, anirà inclòs el lloc del CEO vist que els resultats són els mateixos de sempre?
No és un decisió senzilla la que té davant seu l'entitat. Perquè estos jocs porten complicacions majors. Tirar a García Toral és dinamitar mig club al gener. És prescindir d'onze tècnics, de metge, nutricionista, cuiner, secretari tècnic... per a, possiblement, no solucionar res.
Algú em preguntava l'altre dia si no hi havia una manera més senzilla de solventar açò sense caure en la destrucció total de l'estructura. Sí: Acabar l'any amb l'entrenador i assumir les conseqüències de les decisions preses; fer camí d'una vegada per sempre, llevar-li els poders que li van donar (i si no ho accepta, la decisió de continuar recauria sobre ell i no sobre el club) i fixar els contrapesos que ara mateix el model no té.
L'entitat necessita pensar a llarg termini, rectificar sense deixar-se portar per tres mesos roïns d'un projecte pensat per a un lustre. D'una manera o una altra cal trencar amb eixe cercle viciós que fa que en els últims deu anys estiguem cada dos cursos tirant a presidents, canviant plantilles senceres, directors esportius i substituint entrenadors cada sis mesos. Si el model no és sostenible, abandonem l'aposta de 'tot al quart lloc' i comencem a construir alguna cosa de veritat des de baix.
Perquè tot este debat, este repetir-se com a lloros, eixe viure en un constant bucle, no demostra més que una cosa: La debilitat de la institució i el seu desnorte estructural.
Fins que no solucionem açò ja es pot anar Marcelino o vindre Hulk Hogan. En este pla lo sorprenent, lo extraordinari, és obtindre èxit. 15 anys portem així, i ja veiem els magnífics resultats collits.