VALÈNCIA. No m'importaria viure a un gol anotat al 93. És el minut màgic. El momentum de l'any. En acabar el curs i liquidar els raquítics actes del centenari, eixa gran molèstia, es podria començar l'adoració al minut 93. El resum de la temporada s'escriu en eixe precís instant.
A més, exerceix d'efecte catàrtic. El subidón endolceix els partits, la trajectòria. Et queda millor sabor de boca guanyant així que amb un encontre solucionat des del minut 30 sense més tensió que deixar pasar el temps.
És que ho té tot. El patiment que produeix el desenvolupament, les agonies de viure en el fil d'aram... tot açò esclata en èxtasi amb eixos gols. Mil vegades millor així. Per alguna cosa la saviesa popular italiana, que d'açò sap més que ningú, resa amb alegria allò de 'sei bella come un gol al 90'.
I servirà, clar que servirà. Ja està servint, de fet. Este entrenament en lo impossible ha modelat una fe a prova de bombes. Un aprenentatge en el sofriment i el saber sobreposar-se a les adversitats que està criant un equip impossible de vèncer que ja creu ser impossible de vèncer. D'altra manera, mai es sobreposaria als colps que es propicia ell mateix amb la seua escassa intel·ligència. Qualsevol equip normal s'enfonsaria davant ells, tancant-los amb algun ridícul. Que és lo que vèiem fins a no fa tant.
És l'any, amb majúscules, on recuperar l'autoestima en futbolistes que venien escassos d'ella. Ja ho adverteix el propi Marcelino quan diu que les inseguretats els porten a tancar-se arrere perquè es senten més segurs, i poc importa que el míster es deixe la veu a la banda demanant-los que isquen a pressionar més amunt, o que toquen i toquen. És natural. Ahí està la seua biografia per a entendre-ho. Són xics que arriben d'anys i anys de pallisses. De ser memes allà on estaven. Açò pesa. És un pòsit difícil de vèncer.
I és, al meu entendre, lo més bonic que té este equip. Un grup de desarrapats, jugadors maldestres, amb pronunciats defectes de fàbrica, exempts de tota qualitat en alguns casos, reposant-se a la seua pròpia vida. És un VCF, i una temporada, de teràpia col·lectiva. Per açò insistim tant en allò d'estar davant la construcció d'un equip major. Procés que no inclou el futbol de tiralínies, ni arrasar. Perquè no cap. Va d'altra cosa.
La pena és que només es valorarà amb el temps. Encara que hauria de ser motiu de celebració comptar amb un bloc tan difícil de guanyar. Al que ja res, ni ningú, és capaç de furtar-li tres punts perquè se les apanya com siga per a rescatar un, o portar-se'ls tots. Eixa fe, eixa determinació per a eixir airós de qualsevol circumstància, per adversa que siga, és una puta meravella. Perquè és la part primordial que mai s'explica del lema recitat com a lloros, bronco i copero, tan prostituït en mans dels mercaders del sentiment que han aconseguit que perda el significat i l'essència.
La segona, la de copero, veurem al maig si ho és. Fins llavors, lo altre, és lo que converteix a este equip en infalible en tornejos per eliminatòries.
De si veritablement volen l'Europa League, o de si el desgast arrossegat de quatre competicions passa factura en el moment decisiu, dependrà el doblet. Però si volen, podran. Només hi ha tres equips a Europa capacitats per a truncar esta trajectòria. I un d'ells és el mateix VCF. Als altres dos és qüestió d'evitar-los, o que altres facen el treball per tu. Però fins i tot així, estic segur, que de creuar-se amb ells, seran nits apoteòsiques on de caure es farà a lo gran.
És en lo que es sustenta eixa sensació que arrossegue durant tota la temporada d'estar assistint al naixement d'un equip campió. I el temps, fins ara, no m'ha donat motius per a pensar el contrari.
Fa falta paciència, i que Meriton no ho desbarate al estiu.
Però per a tal culminació no soles és necessari arreglar quatre cosetes. També que comencem a creure en ells, de veritat. Pujar-se al carro en finals o amb títols està a l'abast de qualsevol miserable. No hi ha honor en açò. Hauríem de preocupar-nos a aconseguir una vertadera simbiosi graderia-equip durant el trajecte, que és lo delicat i on fa vertadera falta. A més d'aplicar-nos d'una vegada el conte del bronco i copero que recitem però no entenem, deixant a un costat les pataletes de malcriats que ens gastem.