VALÈNCIA. Fa anys que la Champions m'és igual. No sent cap espècie d'il·lusió, motivació, interès… per ella o els seus partits. Em disfresse d'espectador davant la pilota de les estrelletes. Goig hedonista sense més. També fa molts anys que al VCF li ve gran. Només pegant una miradeta al seu historial recent es veu que la seua trajectòria no es distingeix massa de la d'un equip belga, o suís.
Ara s'arriba, una altra vegada, a eixe punt on creus que al Chelsea se li guanya fàcil. Perquè sí. Pronunciant una espècie de mantres xamànics com si anaren a tindre un efecte místic sobre el partit. Però els anglesos se'ns donen fatal sempre. Particularment el londinenc. I els de Lampard, per a més inri, són molt forts on tu eres molt feble.
És especialment desmotivador afrontar un partit d'esta transcendència, la primera ocasió de ficar-se en vuitens en quasi una dècada, amb un equip desdibuixat. Al qual li han furtat la identitat i totes les seues virtuts han quedat diluïdes en eixe estúpid joc del tikitakisme que tornen a voler imposar-nos per la força. Protagonisme de pandereta. Tornant al malson del equip blanet i simpaticón que regala recuperacions a contraris en crisis lliurant victòries balsàmiques.
Si amb un XI granític, difícil de guanyar fins i tot en els escenaris més desfavorables, i amb una fe en sí mateix que els portava a sobreposar-se a qualsevol dificultat, el partit ja resultaria una prova de foc d'una duresa màxima, anar a la guerra sense saber què eres, havent-te oblidat de defensar, sense estil, tirant d'infiltrats (per favor, deixem de dir-li ‘compromís’ a infiltrar-se. Infiltrar-se és una barbaritat, ixes a jugar amb futbolistes al 50% de les seues capacitats, a risc d'agreujar lesions i estendre-les durant mesos) per les animalades comeses des del 11-S, i convertit en un mar de dubtes carent de tota xarxa tàctica que et subjecte, és d'una temeritat majúscula.
No espere un partit diferent al de l'Ajax, tal vegada fins i tot pitjor per la pegada dels anglesos. Però el Chelsea té una cosa bona, és un equip que addueix misèries molt semblants a les del VCF. Que proposa partits oberts, deixant jugar. Pot ser que per ací, sumat a la motivació extra de l'escenari, i a una plantilla que s'oblide del que hi ha i torne a lo vell per pur sentiment de supervivència, es puga ficar mà.
Però passe el que passe, d'esta Champions sí que es pot extraure un triomf. I és haver sigut molt més competitiu del que ho has sigut mai des de 2006. El treball que arrossega el grup de futbolistes en els últims anys ha servit per a caure a un grup d'extrema dificultat i dependre de tu mateix per a classificar-te. Tant que encara tindràs una segona oportunitat, quimèrica si perds i el Lille no dóna la sorpresa, a Amsterdam.
Per això, i per més, no caben drames en esta competició. De comptar amb una pose intel·ligent l'ús que se li hauria de donar a la Champions és el d'un banc. Arreplegar diners per a lo financer, guanyar múscul per a lo esportiu amb duels exigents, i caure a una Europa League on poder competir per guanyar-la una i més vegades com a via de creixement fins a tindre nivell suficient per a millors vols en la màxima competició.
Si fores un club seriós amb un projecte real, seria un bon mètode per a arribar a uns futurs vuitens de final sense la sensació de ser vexat des de l'instant en el qual poses un peu en ells.