Vote a favor de la ràpida i contundent decepció del València. Se'ns havia posat cara d'il·lusos massa ràpid. Així, amb la mateixa velocitat que un dilluns després de Cornellà este equip era una merda, al dijous, amb el fitxatge d'un xiquet que no veiem brillar des de novembre, tornava a ser sideral...
VALÈNCIA. Vote a favor de la ràpida i contundent decepció del València. Se'ns havia posat cara d'il·lusos massa ràpid. Així, amb la mateixa velocitat que un dilluns després de Cornellà este equip era una merda, al dijous, amb el fitxatge d'un xiquet que no veiem brillar des de novembre, tornava a ser sideral.
Digerir l'èxit no és lo nostre, per molt lleuger o efímer que este siga. Un simple gramet provoca pixades fora de test.
No hem vingut a este curs a guanyar la Champions, ni la Lliga. Encara que el discurs i l'estatus —afortunadament— seguisca sent d'altra època, en el camp encara estàs molt lluny d'eixes altures. És el que hem de tindre clar per a créixer sense fer-nos mal.
Per això em crida molt l'atenció el nivell de rancor cap a molts jugadors, hagut de, precisament, a no assimilar eixa veritat. És graciós llegir les demandes que se'ls fa amb una lleugeresa tal que resulta fins a entranyable observar com no s'entén que de lluir dites condicions, o ser capaços de fer tot allò que se'ls reclama, no estarien ací. I d'estar, ja t'hagueren guanyat un parell d'orejonas. Corregir açò, i altres manques, no soles precisa de milions, també de temps. Que és la mare del primer.
D'on ve el València no es recupera un en any i mig.
Però és inevitable que la devastació de l'entitat vaja per una banda, i les ganes de resurrecció de la militància, per altra. Vides en paral·lel que transcorren en direccions oposades i a velocitats diferents. Sóc més partidari de la segona, eixa actitud és l'única que traurà del fang a una entitat mediocritzada. Només advertisc dels seus perills, perquè eixa mateixa vía sense acompanyar-la de sentit comú pot retornar-nos al guerracivilisme gratuït. Com succeïra fa tres cursos.
Així, cal ser conscients que venim d'una hecatombe nuclear i estem amb prou feines iniciant el segon any d'una rehabilitació miraculosa quina cura, encara que es done per feta, no està assegurada. Doncs este curs és el més complicat. On cal consolidar-se afrontant exigències on antany només van haver comprensions; que ara no t'acolliran. Un curs d'una duresa terrible de la qual no sabrem si estem preparats per a superar fins que no arribe el moment.
Tot és bonic sobre el paper. Però la vida real és altra cosa.
Per açò és important comprendre que a este grup, hui, no se li pot exigir la maduresa que exhibeixen projectes de més anys e inversió, perquè el València parteix amb una dècada de desavantatge, i està lluny encara d'aconseguir-la. Si tot marxa, si res es desbarata, el puntet de cocció que falta s'aconseguirà conforme avancen els mesos i es vaja guanyant múscul en Champions i regularitat en la Lliga.
Respectem el procés.
I eixe, i no un altre, ha de ser el sentit d'esta temporada, créixer, consolidar l'obtingut el curs anterior, guanyar to físic després d'abandonar l'hospital. Un any diésel adquirint velocitat al ritme d'un calendari que jugarà en contra tot el curs.
És el que més em va estranyar de l'estiu, que ningú posara l'accent en l'invent asimètric, que pareix (vinga, no pareix, ho és) elaborat pel teu pitjor enemic. Les vuit primeres jornades, mentre dos juguen amistosos d'estiu, la resta s'enfronten entre ells. La mateixa fórmula arribarà de la jornada 20 a la 30, on hauràs de jugar consecutivament contra quasi tots els candidats a quedar del primer al vuitè lloc. Sense oblidar un mes de desembre que ho estrenaràs amb la sèrie Juve-Madrid-Sevilla.
Són elements, estos, i molts altres, que també hem de ficar en l'equació a l'hora de pronosticar l'any. I acceptar que és possible que no te done per a superar la fase de grups de la Champions. Assumpte que no hauria de veure's, ni prendre's, com un drama. Ja que fer caixa en ella i caure a una Europa League molt guanyable és també un al·licient. O que ser quart, enguany, no siga un passeig amb barca, sinó una aferrissada carrera de fons decidida a última hora i de manera agònica.
Jo ho tinc assumit, i m'ho pense passar pipa.