Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 24 de septiembre y se habla de opinion desmemoriats LEVANTE UD LUD MERCADO
GRUPO PLAZA

opinión

A Mestalla es remunta

6/02/2019 - 

VALÈNCIA. Ja està ací. I com en tantes altres ocasions en l'últim lustre, creuar l'última frontera (les semifinals) representa l'oportunitat de renàixer. La vía per a escapar d'un ostracisme insuportable.

Encara que les inseguretats sempre afloren. Dubtes d'una època de colps i terrors que no s'esvaeixen mai. Són lògiques. Són fins i tot convenients. Si mai res va ser bonic, per què ha a ser-ho ara?

El València és així, et dóna la vida quan menys esperes d'ell, i te la lleva quan més creus.

Però intuïsc que ha succeït alguna cosa. Un clic. Que convida a ser més optimista. A que estes semis, les enèsimes, siguen més que les anteriors i no altre accident, d'on eixires golejat guanyant un partit de deu.

I és que no hi ha millor pegament que l'èpica, l'agonia de sobreviure al minut 90... pocs insufladors de moral com eixe. Així sorgeixen els grans equips. I és precisament el que dota d'un background a esta semifinal que cap altra, excepte la de 2014, i a una escala menor, va tindre.

Ara, de manera casual, com sempre va ser l'èxit en estes terres, tant l'entitat com la seua massa social estan en disposició de transformar-se en un torrent que ho arrase tot. Perquè ha sorgit una estranya simbiosi entre públic i equip com abans mai va existir. I quan açò succeeix, no hi ha fre. Es va vore molt bé la nit del Getafe, on el rugit de Mestalla va tornar de l'oblit per a marcar els temps d'una remuntada que va començar a guanyar-se abans en la graderia que en la gespa.

El repte és saber aprofitar el vent de cua per a desencallar. No hi ha millor moment que este per a cobrar-se la mamella de Zigic, el Mbiazo, als Neville... i una dècada d'humiliacions. La major derrota en un segle.

També tracta d'una lluita a contrarellotge per a evitar la primera dècada en blanc des de la fundació de l'entitat. Són molt més que 180 minuts. És molt més que un passe a semifinals. Seria molt més que jugar una final (encara que es perdera). La batalla en la qual està immers el València, la qual cosa no entenen personatges com Machín, és que tot açò transcendeix al resultat puntual o a una mera classificació. La batalla és altra, i més important.

Va de retrobar-se. De resurreccions. Recuperar al vell insolent que sempre va ser el club. La filosofia traïda. Rebel·lar-se contra els elements i el poder. El soles contra tots i malgrat tot.

Perquè el que més necessita el València, amb urgència, no és rajola, crèdits bancaris o ser atrezzo a una Champions configurada com a aparador per a milionaris. El que necessita el València, com l'oxigen que respira, és glòria. Tornar a la palestra. Frenar eixa sagnia generacional que ha fet que els patis dels nostres col·legis s'òmpliguen de samarretes de Messi. Que als nostres pares li estiguen eixint néts culés. Ací el que està en joc és el futur d'una entitat que segueix tenint cara de mort.

És del que tracta tot. És del que va la disputa aferrissada, i tremendament complicada, que espera davant el Betis.

Perquè estem davant una oportunitat immillorable de recuperar la vella voluntat de voler arribar. D'entendre, d'una santa vegada, que hi ha vida, molta i millor, més enllà d'un quart lloc. Lloc idoni per a recuperar múscul social, esportiu... Perquè amb triomfs vénen els ingressos. Amb triomfs, es recupera l'autoestima, es poblen les graderies i buiden les tendes. Amb triomfs, tot. Amb simples quarts llocs és la indiferència, la mort en vida, l'única cosa que tens. Eixa obsessió estúpida i reduccionista per la quarta posició és culpable d'haver arribat a esta situació. De malgastar una dècada sencera, total, per a no aconseguir res. Perquè totes les teues qüestions d'Estat, eixes amb les quals has justificat sacrificis estèrils, segueixen on el primer dia. Sense solució.

Tot succeeix en el millor moment. Amb Gameiro a tope. Rodrigo ressuscitat. Gabriel i Coquelin manant. Parejo estel·lar. Cherishev aportant. Gayà com al seu debut. Els xiquets trencant-la. Guedes i Kondogbia a punt... i amb el minut 93 jugant tot l'any a favor. Però podran? Però serà esta la bona? Però sabrem aprofitar tot açò en lloc de malgastar-ho com sempre?

De moment han aconseguit, encara que siga per un instant, que tornem a sentir-nos vius.

D'ocórrer el pitjor, recorden: A Mestalla es remunta.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email