A un univers paral·lel 

VALÈNCIA. Per què mai ha de tornar Juan Bernat? Es passen la vida jugant amb el retorn de futbolistes que van perdre el lloc, o la forma, i que poc o res han d'aportar actualment, però de Bernat mai s'enrecorda ningú. Tal vegada siga de les últimes eixides que em van fotre de veritat. No ens donà temps ni a disfrutar-ho, i damunt va ser regalat.

Era un temps d'eixos recurrent a Mestalla on les barbaritats cauen bé per qui les fa, oblidant que una barbaritat és una barbaritat la faça qui la faça. Coses de foques, les mateixes que no saben ni posar-li cara a un xic al qual recorden amb bogeria a Munic però invisible a València fins de titular en el PSG.

Una banda Gayà-Bernat seria per a veure-la.

En fi, tot això ve per la matraca Alcàcer. Bé, més que la matraca, en la fàbula que desperta ajuntar un parell de noms. En algun univers paral·lel existeix un VCF amb un IX trufat de paterners. Imagina-t'ho.

Perquè el vell somni d'un equip de canterans fa temps que haguera sigut possible de no haver tingut la desgràcia d'aguantar la col·lecció d'incompetents que hem tingut, i tenim, per dirigents. M'aterreix pensar en una destinació idèntica per als Soler i Ferran, perquè en el fons sabem que no es quedarán ací molts anys.

Dits noms, com els anteriors, i els que sorgisquen, estaria bé que alguna vegada poguérem disfrutar-los per a alguna cosa més que per a jugar al fantasy o fer-nos creus maleint la nostra sort. Són tants anys escoltant la mateixa cançó que ja ric davant la insistència de seduir-nos amb un discurs que sempre em sona a buit. Hooo, el creixement, hooo, la importància de la pedrera… blablabla. Perquè en realitat estan parlant de benefici net. Des de la 11/12 el VCF ha ingressat 472 milions (257 des de la 16/17) en venda de futbolistes i ni ha liquidat el seu deute, ni ha crescut com a club (més bé tot el contrari), ni acabat el estadi, ni s'ha fet un equipaso per a competir per tot. Això últim, curiosament, ho van aconseguir dos tirant de cessions i del rebuig, per a ser liquidats per “eixir-se de les línies mestres impartides per la propietat” malgrat tindre més canterans que mai en nòmina.

El cost en coixos o ninots durant estos anys hauria valgut més la pena gastar-lo en repatriar a uns quants. Més feina haurien fet, i major rendiment obtingut.

A pesar de tot, incluit tindre a Sean Bai de director de Paterna (ací es denota la importància de la pedrera), la neteja de professionals en els últims mesos, o bandades vàries, la producció de la Ciutat Esportiva resisteix. L'exemple és que hui podríem veure ja un equip ple a base d'Albiol, Gayà, Bernat, Soler, Isco, Silva, Ferran, Kang In o Alcàcer (tots internacionals). Donant-nos el luxe de patir overbooking amb perfils més secundaris com a Lato, Vidal, Grimaldo, Gonzalo Villar, Abel Ruiz, Fran Villalba i fins i tot amb un altre desagraït com Xirivella. No dic res d'algun més, com Pablo Hernández (ídol absolut a Leeds), o dels porters que tenim per ahí, Premier inclosa, ni amb el que ve espentant des del Mestalla o el Juvenil.

Passar una calamitat amb ‘això’, i eixir a tope amb estadi nou i llibertat financera per a renàixer sí que és viabilitat de la bona. I projecte en majúscules. Un sacrifici inútil és el hem passat.

Però per a la nostra desgràcia, fins i tot per als que deien que ja estava bé de regalar-li oportunitats a Ferran, que Soler és una trola, o que cal destruir-ho tot per a que jugue un coreà de 18 anys que no ha demostrat res, de la pedrera només ens recordem quan trona. Que és tant com dir que només sabem d'ella quan no n'hi han diners, i es necessiten guanys nets o sous baixos per a traure major tallada. En bonança, ni Chelsea ni Liverpool, ni ningú, s'atreveix amb això.

Si amb tant de maltractament i decadència ha eixit tan bé, el dia que ens la prenguem seriosament, que la vegem com un fi i no com un recurs a la desesperada, que ens la creguem de veritat lluny d'utilitzar-la per a plenar discursos buits de contingut per a tapar actes vandàlics en la seua gestió, igual descobrim una fortalesa que no sabem que tenim.