Aimar, altre 'pibe' immortal

VALÈNCIA. La retirada del futbol de Pablo César Aimar ha passat prou desapercebuda als mitjans de comunicació, tal vegada pel fet que ara, si no jugues o has jugat en el Barça o en el Madrid deixes de ser rellevant per a la “informació” esportiva.

Mitjapunta elegant, associatiu, amb un canvi de ritme elèctric, creatiu, tècnic i gran assistent, moltes vegades preferia donar el gol a marcar-lo ell. 

Va començar a jugar a futbol al club del seu poble l'Estudiantes de Rio Cuarto, a la província argentina de Cordoba. D'allí va fitxar pel River Plate, on va formar una tripleta atacant extraordinària junt a Saviola i Juan Pablo Ángel.

Les grans actuacions amb River, feren que el València, avançant-se a altres equips, aconseguira els seus serveis, per 24 milions d'euros, al gener de 2001.  

El seu debut va ser contra el Manchester United el 14 de febrer. En mitja temporada va jugar 18 partits i va marcar dos gols. Eixe any, a la final de la Champions contra el Bayern va ser titular, encara que Cúper, tal vegada en una decisió errònia vist el resultat final, el va substituir en el descans per reforçar el centre del camp. 

Després d'eixa mitja campanya va jugar cinc temporades més al València, en les que es va guanyar l'afecte i l'estima dels aficionats. 

En la seua primera temporada completa, el València va guanyar la Lliga amb Benítez a la banqueta. “Pablito”, va disputar 39 partits, 33 de Lliga i 6 de UEFA, marcant 6 gols. 

La campanya següent va ser la més prolífica de cara a porta amb 11 dianes en 44 partits. 

A la 2003/04 va baixar el seu rendiment individual, però en  l'aspecte col·lectiu els de Mestalla es proclamaren campions de Lliga i de la Copa de la UEFA, després de derrotar per 2-0 a l'Olympique de Marsella en Göteborg. 

Les dos darreres campanyes d'Aimar en el València es van caracteritzar per les contínues lesions. Una pubàlgia crònica, va afectar greument la seua brillant carrera i no li va permetre mantindre una certa regularitat. L'arribada a la banqueta de Ranieri tampoc el va ajudar, amb l'italià “el caí” no va trobar el seu lloc al terreny de joc.

Pel contrari, sí va comptar amb la confiança i la titularitat amb Quique Sánchez Flores, però el seu rendiment no va ser l'esperat per les lesions que van acabar rebaixant la seua importància a l'equip. 

Atès que el seu contracte finalitzava el 2007, el València el va vendre al Saragossa durant l'estiu de 2006, per onze milions d'euros. La seua marxa no va ser entesa per part de l'afició, que el veia com a un símbol d'una de les etapes més brillants del club.

Després del seu pas per l'equip aragonés va jugar al Benfica, a Malàisia i va tornar a River, encara que, per culpa dels seus problemes físics, només va poder jugar alguns minuts. 

El passat 23 de gener, als 38 anys, es va acomiadar oficialment del futbol. Per a eixa efemèride no va triar el Monumental de River, ni el lisboeta estadio Da Luz, ni Mestalla. L'escenari escollit va ser el modest camp de l'Antonio Candini, on juga el seu primer equip   l'Estudiantes de Rio Cuarto i el partit triat una húmil primera eliminatòria de la Copa Argentina, davant l'Sportivo Belgrano. Així va ser l’adéu futbolístic de Pablo César Aimar, un jugador tan genial com fràgil i que sempre va preferir mantindre un perfil baix a nivell mediàtic, en un futbol cada vegada més artificial i on l'apariència és una norma habitual de comportament.

“Pablo es el único futbolista actual que pagaría por ver. Ha sido el mejor jugador argentino durante los últimos años y es aún más talentoso que Riquelme o Saviola” declarava Diego Maradona al 2003. “Pablo es un jugador al que admiré siempre, desde que despuntó en River le seguí y me fijaba en su manera de jugar” i així parlava Messi en la gala d'entrega de la Pilota d'Or de 2014. Dos exemples del que ha representat Aimar, tot un referent i un exemple a seguir per als dos grans cracks del futbol argentí i mundial.

Però per damunt de tot açò, Pablito Aimar passarà a la història com a jugador que va formar part del millor València CF, campió de dos Lligues, una Copa de la Uefa i una Supercopa d'Europa. Com cantava la grada de Mestalla: “Como Kempes y “el Piojo”, otro pibe inmortal”.