VALÈNCIA. Chechu pega un bot. Al seu costat, bota Vicente. També ho fan Paco i Sandra. Els quatre riuen. S'abracen. Criden i vibren baix el calor sevillà. Ben a prop d'eixos jugadors que han eixit disparats de la banqueta amb el xiulit del àrbitre. Valgué la pena el viatge, matinar, les hores de carretera, l'esforç econòmic. Tot va eixir bé. Repeteixen fins a l'afonia.
No hi han llàgrimes. Plorar és per a París. Milà. Per a records llunyans. Ací, ara, hi ha festa i carnaval. Pólvora i jarana. Telèfons que comuniquen Sevilla amb València i s'expliquen entre sorolls les mateixes escenes amb diferents protagonistes. N'hi han xiquets al·lucinant, intentant trobar paraules per a descriure la seua primera vegada. Comprendre-la. Gaudir-la. No saben que no les trobaran, ni ho faran, fins a molts anys després. N'hi han xavals que en l'última tenien un any, quatre, cinc... que aterren també. Gent que ho ha vist tot però que no recorda res.
És emoció i és passió. Un altre títol que marcarà una generació. Títol que evita la primera dècada en blanc en 100 anys.
Arrere queden els dies negres, foscos, terribles, de caiguda, dispersió, extinció, eixos dies negres que amenaçaven mort i van portar tant dolor arrossegant al club per racons inèdits per a la seua rica història. Va ser un descens en tota regla. No va caldre jugar amb el Mirandés en estadis de fang i clots en la gespa, però es van patir les seues idèntiques conseqüències. Socials, esportives, econòmiques...
L'emoció es conté quan les mirades, les càmeres de televisió, el món, es fixen en Parejo. Està ahí, passejant per la tribuna per a arreplegar la Copa. Ell mateix podria condensar la caiguda als inferns i la volta a començar. La seua vida, la seua trajectòria, fins a la maduració i la seua transformació, semblen haver anat de la mà del club en estos onze anys. Ànimes connectades.
És qui s'havia d'anar per a poder aspirar a alguna cosa alçant la Copa que li volgueren negar. El terroriste de mentalitat d'equip xicotet, amb el qual mai es guanyaria res, dóna salts pel camp i s'abraça a Kondogbia com un King Kong a l'Empire State. La gent no s'oblida d'ells. Els seus noms són els més corejats. Són herois. Foren villans. Seran llegendes.
Hi han traques. Les hagueren sempre. 24 hores de fum i pólvora. És l'altra cara de la moneda. El retorn costumista d'una entitat amb tendència a caure. La nit és jove. Els carrers tornen a cridar, els clàxons posen la banda sonora. Esta vegada València celebra pels seus. 11 anys van passar. La segona pitjor sequera de la seua història. De la primera va ser culpable un descens real. De la segona un de facte. Ja no hi ha veu de tant cridar. Les mans fan mal de tant xocar-les. T'ho creus? És real açò? Guanyem un títol, i al Barça? Em costa assimilar-ho. 11 anys sense guanyar-li de local, 11 anys de l'última vegada, també en Copa, que va caure a Mestalla. Tot pareix seguir un guió. Has guanyat de visitant, de l'única manera en què ho has fet en 11 anys. I amb el mateix resultat de l'última ocasió: 1-2
11 anys. Pensar en tot el que hi ha darrere d'eixa xifra dóna vertigen. Però reflecteix una altra certesa, este club és immortal. Pocs en la seua situació hagueren sobreviscut a alguna cosa remotament pareguda. Una fallida, una guerra civil, una massa social en retirada... Rivals que tenies graons per darrere desenganxant-te els adhesius del xassís en el seu violent avançament... Orgull i grandesa reduïts a un meme.
Segueix sense haver llàgrimes. Crits. N'hi han crits, càntics, més traques. Una ràbia continguda trencant dics. Ganes de festejar prenent una ciutat. Es nota, en les maneres, maldestres, temoroses, que es va oblidar el ritual. Gent en les balconades. En les avingudes. Un retrobament que va començar a forjar-se en el partit de llegendes, el dia gran del centenari. Eixa vesprada algo va fer clic. Ara es veu. Demà es veurà millor.
Una Copa que tanca, a més, l'efemèride complint amb el mandat fundacional, el de portar-se la Copa cap a València. El club de la ciutat, nascut per a representar-la, amb les seues armes brodades al pit, amb la vocació d'aconseguir en el plànol esportiu la seua altura geopolítica i competir amb els millors. No hagué més raó de ser que eixa, la mateixa que ho va espentar tot des del primer dia. Sense llàgrimes, ni romanticismes. Ens ho varen prohibir. Però amb memòria i una infranquejable voluntat de voler arribar que va portar a la pràctica Soler (l'únic Soler bo) al seu sprint guanyador.
A estes hores de la nit ja només queda el silenci. Ha ocorregut de veritat? La ressaca de la festa pren la matinada. Sevilla, una altra vegada. Tres títols en els seus tres estadis. Tornar al punt de partida de l'última edat d'or i fer-ho amb una altra Copa convida a fabular amb les coincidències. Però seria un error caure en açò, perquè ara comença lo veritablement difícil, eixa pàgina de la història on el València ha desbarrat sempre: Consolidar l'aconseguit i no perdre l'oremus encegats per l'èxit efímer.
Construir sobre lo aconseguit és la clau per a no haver de tornar a cap lloc perquè no t'hauràs anat mai.
PD: Escrit a València a les 04:16 de la matinada del 25 de maig.