Amos del present

VALENCIA. Aprofitant el partit que esta nit jugarà el València CF contra la SD Eibar, és convenient fer memòria del que va passar la temporada passada en este mateix enfrontament lliguer. Per vore quin ha estat el seu efecte en l'actual situació que viu el club blanc-i-negre.

Un club de futbol amb quasi cent anys de vida, com és el cas del València, està ple de moments que per la seua importància han transcendit i s'han convertit en els pilars sobre els quals s'han construït la història i el seu relat: la fundació, les inauguracions dels camps, els primers campionats, els títols estatals i europeus, fins i tot les finals perdudes formen part del passat gloriós del club.

Diuen, molt encertadament, que qui no coneix la seua història està condemnat a repetir-la. Fins i tot, podem afegir que qui no coneix la seua història tampoc pot comprendre el present i per tant no el domina. La història és el conjunt de fets ocorreguts en el passat; encara que freqüentment s'entenga únicament com "fets històrics" els esdeveniments que, per la seua transcendència, tenen un abast prou ampli com per ser útils i ajuden a comprendre fets posteriors. La història del València CF s'ha construït des de diferents situacions que han donat com a resultat el nostre present. No serem els amos del present si no coneixem el nostre passat.

I esta afirmació pot aplicar-se a un fet que es va viure encara no fa un any, el passat 20 d'abril, en el camp de Mestalla mentre l'equip valencianista disputava el seu partit corresponent a la jornada 34 del campionat de Lliga 2015-16. En eixe partit el València CF va aconseguir la seua tercera victòria consecutiva, per primera vegada en eixa campanya lliguera, després de golejar amb facilitat a l'Eibar per 4-0. En un partit on el rival poc més que va vindre a València de vacances, una vegada es va assegurar la permanència matemàtica a la màxima categoria. L'encontre va ser còmode i junt al disputat a l'Europa League davant el Rapid de Viena els més espectaculars d'una pèssima temporada.

Contra l'equip basc va destacar sobre la resta el davanter, en eixe moment internacional, Paco Alcácer amb el seu hat-trick i la bona feina en general de tots els jugadors dirigits per Pako Ayestarán, els qui van oferir la seua millor versió en Lliga. Mestalla, per fi, va vore un equip, ambiciós, solidari i que semblava créixer. Malauradament, la resta de partits disputats en el que restava de temporada van demostrar que la realitat era ben diferent.

El quart gol, marcat per Cancelo, va ser l'inici d'una festa a Mestalla. La golejada del València li assegurava la permanència i allunyava els fantasmes del descens. Al minut 63 l'estadi va començar a fer l'ona mexicana, després una altra i una altra. Una escena impensable i un poc surrealista, tan sols comprensible ficant-se en la pell d'una afició que havia patit moltes decepcions al llarg del campionat. Semblava que totes les ferides estaven curades. Increïblement l'afició feia l'ona a l'estadi i de cop oblidava una de les temporades més nefastes en la història de l'entitat.

I ara és quan hem de fer-se la reflexió, si els aficionats de "tota la vida", els de la "terreta", els que han mamat el que és el València des de xicotets feien l'onada, que pot esperar-se d'una propietat acabada d'aterrar en estes terres. Quin missatge es va traslladar? Quin grau d'exigència es pot reclamar, si l'afició celebra salvar-se de baixar a segona de la mateixa manera que no fa tants anys celebrava títols de lliga, copa o europeus?

Este episodi de la història més recent, ha de fer replantejar als aficionats quin és el projecte de club que vol. La repetició d'estos fets, en res ajuden a fer-li entendre a la propietat, ja de per si prou allunyada de la nostra realitat, que un club tan gran com el València CF no pot ser un més dels que deambula per la lliga espanyola.