Aniversaris calavera

VALÈNCIA. Quan creies que no havia res que poguera amargar-te més la situació aplega el temps i fa coincidir un fum d'aniversaris redons amb el pitjor VCF des de 1986. Segurament això només siga cosa meua, perquè ací sol triomfar la desmemòria i el sudapollisme. És a dir, que et donarà igual, o en tot cas, la càtedra només recordarà alguna imbecil·litat com porten fent 35 anys amb lo del descens per a ignorar la resta, com la Recopa, de la qual no s'enrecorda ni el que la guanyà. 

Ja va ocórrer amb la final de París, i està ocorrent amb el vint aniversari de Milà. Prompte serà el torn de les lligues de Benítez, a les quals no lis veig un millor tracte. La putada és que jo no m'oblide. Pitjor que això, cada vegada em recorde de més coses. I com més recorde més malalt em pose al tornar a la realitat i patir açò en lo que hem quedat. Perquè resulta un contrast salvatge haver anat a conviure tan assenyalades dates amb l'era Meriton. Una condemna. El punt més àlgid del club en l'etapa moderna amb les hores més baixes i mediocres. Un temps on crèiem que el futur seria el nostre a un altre on som incapaços d'imaginar un per a una entitat que cada dia que passa la veiem més morta que l'anterior. Imagina commemorar els 20 anys de Màlaga a la temporada que baixes a segona. Pfff. 

Tal vegada eixa nova corrent de valorar l'ahir en un lloc on portàvem a gal·la cagar-nos en el passat siga una de les conseqüències d'haver-nos conscienciat de que a este invent li pot quedar un telenotícies. 

Però, amb els seus desavantatges, resulta un exercici d'introspecció prou curiós. Almenys ajuda a comprovar com hem canviat, per a mal, en quasi tot. Si les nostres versions dels anys 2000 pogueren observar-nos per un foradet ser còmplices d'açò, haver tolerat tot el que hem tolerat, i fins acceptar com a costum veure'ns el que fa 12è (aplaudiments inclosos), es quedarien calbs de tant tirar-se dels pèls. No crec que entengueren, ells que esclafaven sense pietat a futbolistes que eren l'enveja d'Europa, eixa obstinació per parlar de ‘partidazo’ d'un lateral simplement per no caure's a terra i fer un centre sense provocar-se una triada. Tampoc, implacables contra la descaradura, despertant el pànic entre els dirigents, que en l'actualitat passen per normals assumptes que antany resultava inimaginable que algú poguera acceptar. No sé si l'excés de glòria ens va fer gilipolles integrals, però, sincerament, preferisc mil vegades a una afició que no deixa parlar a un president que acaba de guanyar una Lliga per mentir reiteradament a una que es passa el dia de braços plegats (quan no justificant) davant una propietat que porta quasi una dècada fent-ho en assumptes molt més seriosos, enganyant en aspectes molt més transcendentals, rient-se, i burlant-se de tots constantment o censurant i manipulant al seu antull. Millor una afició que persegueix a un dirigent que guanyava 400 mil euros a l'any, interrogant-lo en juntes, i jutjant-lo en xarxes i mitjans de comunicació, perquè donara compte de les seues gestions, despeses i dietes, a una altra que calla davant sous de dos milions d'euros de persones que han reduït la seua jornada laboral a la meitat per a passar-se el matí al bar. I a estos no els coneguem cap gestió des de que són ací. 

M'agradava més aquella afició que enarborava allò de ‘ara què som, el Getafe?’ com a línia roja a una altra que ha vist com han convertit al VCF en el Getafe sense donar-se compte. I encara que em posaren malalt, millor aquella afició que li deia sobrevalorat a Aimar a esta, que anomena crack a qualsevol. Mai vaig imaginar que veuria al València quedar el dotzè, o pitjor, amb tanta assiduïtat. Preferisc aquells temps on un any desastrós significava quedar sisè. On es deia mediocre a un entrenador per quedar quart sense esforç. O que vores a 20 punts del Barça de Guardiola resultara inacceptable. Hui no pareix molestar a ningú acabar a 30 del Atlètic o a 22 del Sevilla. En l'era Meriton, excepte els dos oasis en els quals van deixar la gestió a altres, no veus més que els pitjors números en un segle, o com mal menor, en quaranta anys, i tampoc ens importa massa. Per què eixa resignació de molts davant situacions que no fa tant mai hagueren tolerat? 

Quan pense en estes coses em ve sempre el record d'una novel·la que vam llegir tots els que forem adolescents als 2000. Va triomfar perquè trencava amb aquella visió Disney de la pubertat imperant dècades arrere. El llibre es deia La maravillosa vida breve de Óscar Wao. Un Loser que reflectia l'adolescència a la perfecció, insegur, temorós, ple de somnis i frustracions, imperfecte com tots nosaltres, tan desesperat per follar que quan decideix donar el pas acaba liat amb la dona d'un mafiós. Va aconseguir el seu objectiu, va lluitar per ell malgrat els advertiments, però encegat per una fantasia va acabar mort d'una pallissa i el seu cos llançat a un camp de blat. En eixa metàfora veig al VCF post doblet, tan Wao, tan insegur i acomplexat, tan borratxo d'èxit, que en la seua maldestra obstinació per voler continuar guanyant va acabar en les mans equivocades, desoint els advertiments e ignorant les alarmes, trobarà el mateix final que el prota de la novel·la: Mort a bastonades i llançat a un camp sense que a ningú li importe una merda. Excepte als corbs, que celebraran un festí amb les seues restes.