Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

colaboradores pd / OPINIÓN

Aquell partit contra l'Espanyol

22/03/2020 - 

VALÈNCIA. En temps de confinament, l'entreteniment ha canviat. Sobre tot aquell referit a l'esport. Les cadenes de televisió tiren dels seus arxius i punxen esdeveniments esportius per aconseguir allò de qualsevol temps passat fou millor en l'imaginari del televident. I de segur que aconsegueixen bones audiències. Fins i tot, en una iniciativa solidària fantàstica, Ibai Llanos ha muntat un torneig de futbol d'un videojoc on són jugadors dels equips de Primera els que manejen als seus propis companys. Pel plaer de competir. De sentir ixe brollar de la sang. Ara busquem en les graelles els partits històrics que ens han fet riure i plorar d'alegria. En certa manera, som uns ionquis de la victòria en l'esport. Ara més que mai ho trobem a faltar. Una cosa que ens fa participis de la victoria i ens exclou de la derrota. Hem guanyat contra han perdut. La derrota és orfe i la victòria te mil pares. I en estos dies, on tots estem jugant per no baixar, no és mala idea recordar quan vam ser els millors. 

Ahir diumenge, quasi a l'hora de la missa, que en altres religions es denomina aperitiu, la tele autonòmica va ficar el Valencia-Espanyol de la primera lliga de Benítez. Un camp ple, en perfecta comunió amb els jugadors. Paperets com si estaguerem a l'Argentina del 78, gràcies Rafa, i un bategar de cors desconegut per a tota una generació. En estos temps de Twitter i afusellament ràpid, haguera estat bé comprovar les reaccions a quan la ma i el colze d'Ayala i Carboni van eixir a passejar, provocant un penal i una roja directa. Ni el miraculós Cañizares va poder parar el que semblava el principi del desastre. A casa, seguint la retransmisió, jugavem a comentar el partit, gastant els tòpics del valencianisme. El pessimisme exagerat, mentar a les mares dels jugadors i adjetivar-los de poc llestos, per dir-ho d'una manera fina. 

Resulta impactant, quasi vint anys després, sentir el que transmetia l'equip. També és de veres que van haver dies negres i que eixe puntet de sort va afavorir. Però el compromís que transmetia eixe grup de jugadors va calar en el cor de tot aquell valencianista que va viure allò. A hores d'ara encara són capaços d'abstraure'ns de la realitat les centrades de Vicente, els canvis d'orientació de Baraja, la màgia d'Aimar o l'elegància de Djukic. I, per moments, ahir vam estar acaronats per ells, com si d'un plàcid somni es tractara. Ens va despertar bruscament l'actualitat com una moto amb el tubarro trucat, però prompte vam tornar a dormir-nos, sentint a la nostra pell el bram de Mestalla i cridant gol de Baraja com si fora la primera vegada, caient una llagrimeta i bevent cassalla en la celebració en la xiulada final de l'arbitre.

Ara, quan hem de jugar el partit més important de les nostres vides, no ens han de tremolar les cames. Sembla que ho tenim tot en contra. Però sempre hem somiat en jugar per a milers de gent. Podem fer-ho ara. És la nostra oportunitat. I damunt, ho hem de fer a casa. Amb el caliu dels nostres. Com aquell Valencia CF contra l'Espanyol, no podem fallar.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email