Toni Calpe, la quinta llegenda

VALÈNCIA. Toni Calpe, el xiquet orgullós del Grau es rebel·là contra l’equip de sa vida, el Llevant amb que son pare Ernesto havia sigut campió de la Copa del 37. Els envià a pastar fang quan, per ser de casa, li posaren totes les traves, acabada l’època jovenil. I se n’anà a Alcoi. Després de dos anys de destil·lar talent en el Collao, el València anà amb tot a per ell. Son pare, el tresorer granota Blas Escrig i el periodiste Paco Gandia ho impediren. Dos anys després de fer-li el lleig, el Llevant es postrava als seus peus. I Calpe feu allò que tocava. Disculpà al Llevant i signà. En la casa familiar, al costat del vell Camp de la Creu del Llevant FC.

Es convertí en un puntal de l’ascens del 63 i del Llevant de Primera. Un lateral elegant i fi, marcador implacable i alhora net, ràpid, tàctic, tècnic, amb excel·lent toc de baló. En aquell temps a penes existien laterals com ell. Vallejo l’acollí amb afecte. La grada i les penyes es rendiren ad ell, que mai negà a ningú una foto, una salutació, un somriure. “L’afició és lo millor que té el Llevant. Lo millor que ha tingut sempre”, solia dir. D’arreplegar els balons que caïen al pati de casa, Calpe passà a ser u dels grans ídols de la nació granota. A més, era l’únic valencià del Grau d’aquell onze que aconseguia, 54 anys després de la fundació, aplegar a l’èlit. I el 80% d’aquella grada aplegava al pont de fusta en trenet i tramvia des de la València marítima. La identificació era extraordinària.

El xiquet orgullós del Grau no volia eixir del Llevant, després del descens a Segona però el seu traspàs milionari era necessari per a sanejar les arques. I és el que el somni de Primera havia eixit ben car. En eixe moment es resignà pensant que així feia un últim servici al seu equip. Després d’un mes en Madrid li digué a Bernabeu que allò no era per ad ell, que volia tornar al Llevant, a València. Ais, la terra! Ja li passà igual al Pato Botella i abans a Gaspar Rubio. Bernabeu al remat li digué que d’acord, que fera la gira per Amèrica amb el Madrid i després, si seguia igual de convençut, el deixaria tornar-se’n. Calpe es quedà en un dels millors equips del món d’aquell temps, com a lateral titularíssim. Això sí: s’aficionà als cotxes deportius i tornava constantment a València.

Amb 26 anys guanyà la Copa d’Europa i es negà a visitar al Caudillo per a la celebració, amb la resta de la plantilla. Home intel·ligent i molt llegit sabia on estava i quin temps era aquell, però així i tot no anava a “rendir pleitesía” al dictador assassí de tants, entre ells son tio Toni. Tot té un límit en la vida. El xiquet orgullós del Grau digué que no aniria i no anà. Poca broma.

En acabar el periple en el Madrid renuncià a fer caixa en altres equips de Primera. Ho havia viscut tot entre els millors i ja anava bé la cosa. Havia aplegat el moment de tornar a casa, a València, al Llevant, amb els seus. Ningú donava crèdit en el Madrid. “¿A Tercera? ¡No me jodas!”, li digué Zoco, en saber-ho. Sí, al Llevant. Fon la decisió romàntica d’un home sensible i compromés. Estigué fins als 35 anys divertint-se sobre l’herba d’Orriols, a un gran nivell, amb el braçalet de la Senyera en el braç. I des de que es retirà, seguí sempre al servici del Llevant, per a tot allò que fera falta. Com un vers lliure. Com fon tota sa vida.

LES CINC LLEGENDES. Hi han cinc grans llegendes en la història del Llevant, en 111 anys d’història: els dos fundadors, José Ballester Gozalvo i Amador Sanchis; els futbolistes amb més partits i temporades, Juan Puig i Agustí Dolz… i Toni Calpe. Ballester fundà el Llevant FC junt a la mar i l’estadi principal de la Ciutat Deportiva de Natzaret, junt a la mar, hauria de portar el seu nom, amb un bust de bronze a l’entrada. Els altres quatre haurien de donar nom a les grades d’Orriols: la tribuna Amador Sanchis; els gols Dolz i Puig; la grada central, Calpe. I a peu de camp, entre els seients, un bronze de cadascú. La memòria és respecte per nosaltres mateixos i justícia amb aquells que ens portaren fins ací. Serem un club inacabat sense este senzill homenatge. És el moment. No hi haurà cap altre millor.