Brian Clough, la Supercopa i les excuses de mal pagador

VALÈNCIA. A Pepe Vaello, seguidor etern del València FC/CF.

El passat diumenge dia 17 es varen complir trenta set anys del primer títol de la Supercopa de Europa guanyat pel València CF. El triomf dels de Mestalla va fer que per primera vegada en la història un equip de la Lliga aconseguira este trofeu.

La Supercopa d'Europa de 1980 va ser la setena edició i la disputaren, a diferència del que succeeix actualment, a doble partit el Nottingham Forest FC i el València CF, com a vencedors de les edicions de la Copa d'Europa i la Recopa respectivament. 

Al partit d'anada, jugat el 25 de novembre de 1980 al City Ground de Nottingham, van guanyar els britànics per 2-1. Dario Felman va avançar als valencianistes en el minut 47, però el migcampista Ian Bowyer, autor de dos gols als minuts 57 i 89, va signar la remuntada del Forest. En la tornada el València, en un partit marcat per les brusquedats dels dos equips, va guanyar gràcies a un gol de l'uruguaià Fernando Morena al minut 51. 

El València va obtindre la Supercopa, pel valor doble dels gols en camp contrari. Esta va ser la primera vegada en la que un equip va guanyar una final europea per l'aplicació d'esta norma.

Vèncer en un torneig continental sempre és meritòri, però esta vegada ho era molt més ja que el rival venia d'aconseguir guanyar un triplet europeu i a més, el seu entrenador era l'arrogant i sarcàstic Brian Clough, autor d'una de les gestes més increïbles i grandioses en la història del futbol mundial. 

Amb Clough, el Forest va passar de jugar en la Second Division a ser el gran dominador del futbol anglés i continental. Al gener de 1975, quan l'equip militava en Segona, va ser contractat. En la següent campanya va aconseguir l'ascens. En la seua primera temporada a l'élit del futbol anglés va aconseguir un doblet: la Copa de la Lliga i la Lliga. La següent va guanyar la Copa d'Europa i de nou la Copa de la Lliga. La temporada 1979/80, va guanyar la  Supercopa europea i va tornar a proclamar-se campió d'Europa. 

El València CF va ser l'únic equip capaç frenar-lo. El primer equip en guanyar-li una final europea. Els homes entrenats pel britànic   no van poder evitar la derrota davant els Sempere, Cerveró, Tendillo, Arias, Botubot, Castellanos, Solsona, Subirats, Saura, Morena i Kempes.

El caràcter agre i el mal perdre, dos característiques que marcaren la trajectòria futbolística de Clough, també van aparèixer una vegada finalitzat el matx a Mestalla. En esta ocasió, va ser el defensa valencianista Botubot, qui durant el partit se les va vore de tots els colors amb el davanter Trevor Francis, el principal receptor de les crítiques de Clough: "Botubot és un actor, és el culpable de tot el que ha passat al camp”. D'igual manera, la victòria valencianista també va ser posada en dubte pel preparador anglés: “El resultat és injust, va haver d'acabar en empat i ser nostre el triomf final pel resultat del primer partit". (El Mundo Deportivo, 18/12/1980). Com popularment es diu, tots estos arguments no eren més que excuses de mal pagador.

Per la seua part, l'entrenador valencianista, Bernardino Pérez Elizarán “Pasieguito”, al contrari que el seu rival, no va buscar ser el centre d'atenció i mantenint la seua discreció va qualificar la victòria com una de les més importants de la seua carrera i un dels éxits més grans del club en la seua història. 

En eixos dos partits, “Pasieguito” va saber guanyar-li la partida a Clough, un dels entrenadors més carismàtics de tots els temps. Una persona que condensava el millor i el pitjor del futbol,  paradigma de l'entrenador provocador i incendiari fins acabar convertint-se en el seu propi personatge. Però al mateix temps, un geni  capaç de convertir un equip modest en el primer i únic equip que té més Copes d'Europa que títols lliguers i que amb frases com esta: “Jo no diria que vaig ser el millor entrenador, però sí que estava en el primer lloc de la llista" deixaria a alguns entrenadors actuals com una mala còpia de l'únic, autèntic i original “Special One”.