Casualitat i coincidència. La Lliga del 71

VALÈNCIA. Segons el diccionari es pot parlar de casualitat quan un fet passa per atzar, no està previst o no s’espera que succedisca. D'igual manera pot parlar-se de coincidència quan ocórren dos o més fets semblants en un mateix període de temps.

I la casualitat, per no estar previst i no esperar-se i la coincidència per succeir un mateix fet en dos països diferents es va donar a l'inici de la dècada dels anys setanta del segle passat.

La temporada 1970/71 de la Primera Divisió espanyola de futbol, va ser l'edició quaranta del campionat. Els grans favorits per a guanyar la competició eren els equips madrilenys dominadors absoluts de les lligues dels seixanta. Dels deu títols, huit foren per al Madrid i dos per a l'Atlético. 

Per a deixar més clares les poques opcions que al principi del campionat se li donava als de Mestalla de guanyar la lliga, caldria afegir que els valencianistes no aconseguien el trofeu de la regularitat des de feia 24 anys. Amb estos precedents, pensar en campionar era una utopia.

El planter del València iniciava un canvi generacional, a més, l'equip va fer un mal inici de temporada. Poc a poc, les coses començaren a funcionar, així del 6 de desembre al 6 març no va perdre cap partit. El final d'esta brillant trajectòria va arribar, precisament, contra l'Atlético de Madrid, rival directe pel títol, 3-0 al camp matalasser. Però l'equip, entrenat per Di Dtefano, es va refer i va protagonitzar un gran esprint final, sumant cinc victòries  consecutives.

S'arribava així al 18 abril, data de la última jornada. El València visitava l'Espanyol a Sarrià sabent que tan sols necessitava un empat per proclamar-se campió. A més, els seus dos perseguidors, Barça i Atleti, s'enfrontaven entre al Manzanares.

L'Espanyol, que no es jugava res, esportivament parlant, va eixir supermotivat o millor dit superprimat. Lamata va avançar als blanc-i-blaus amb un cop de cap des de l'àrea xicoteta. Amb eixe marcador va concloure el partit. Totes les esperances de guanyar la Lliga depenien del que passara a Madrid. Els transistors donaren la notícia esperada: ¡¡empat al Manzanares!!.

Per una vegada, el capritxós atzar estigué del costat valencianista i allò que no estava previst, ni s’esperava, va passar. El València era campió de Lliga. L'afició valencianista va envair la gespa de Sarrià i per primera vegada va eixir a passejar l'inovidable palmito d'Aldaia.

El València CF dels Abelardo, Sol, Aníbal, Antón, Tatono, Claramunt, Paquito, Sergio, Forment, Pellicer i Valdez, es  proclamava campió de Lliga per quarta vegada en la seua història i es va classificar per primera vegada per disputar la Copa d'Europa.

I ara arriba la coincidència. Eixa mateixa temporada, com si fora una broma del destí, a 7.367 quilòmetres de distància, altre València guanyava la lliga del seu país. El València FC de la ciutat veneçolana del mateix nom, capital de l'Estat de Carabobo, es va proclamar campió nacional de la Primera Divisió entrant en la història del seu futbol al aconseguir el seu primer i únic campionat lliguer.

Ningú podrà negar que no van haver casualitats i coincidències en eixa Lliga de 1971.