VALÈNCIA. La primera possibilitat de visitar Praga la va truncar el sorteig de l'Europa League. Era el moment ideal per a complir amb una invitació que porta 96 anys pendent de saldar-se.
La segona descansava en els amistosos de pretemporada. Però veient el planning pareix que tampoc tindrem l'ocasió. I difícil està que la competició europea et porte allí durant el curs vinent.
Però quines hòsties passa amb Praga? Pues moltes coses. No explicaré la història del doble partit davant l'Sparta del 30 de desembre de 1923 i any nou de 1924, però aquell encontre marcaría un abans i un després en el naixement del València F.C., una espècie de punt d'inflexió que ho va precipitar tot. Fou el reflex d'un club amb ansietat per ser. De tal llustre que no va escapar als ulls dels visitants. El seu capità, en una entrevista per a El Pueblo, i després el seu vicepresident, en la famosa carta de comiat, ho sintetitzaren en eixa frase que bé podria ser lema oficial: La voluntat de voler arribar.
La cosa d'un centenari impersonal, més donat als assumptes de l'ànima que als seus sants, ha deixat escapar l'oportunitat de reivindicar noms propis. Un d'ells, fruit de l'admiració pel futbol txec, l'escola imperant en aquell temps, tracta d'Antón Fivébr. El primer entrenador professional del club. Exjugador i capità del Sparta de Praga. Una figura vital, encarregada d'organitzar la nova estructura esportiva del VCF. Introductor de les seccions esportives i de muntar per obstinació personal els primers equips infantils i juvenils. O siga, de crear la pedrera.
Per açò, i per més, era important en any del centenari visitar aquella capital i homenatjar al costat dels seus descendents a un protagonista com l'entrenador amb més partits al capdavant de l'entitat. Dels més guanyadors. I sense l'herència del qual no s'explicarien moltes de les coses que donem per assegudes.
El nus de tot açò està en les ànsies de progrés i l'ambient educatiu que va satisfer als txecs, al punt de cursar una invitació al València per a que foren ells ara els qui viatjaren a Praga. I que Fivébr, en la seua segona etapa, va estar decidit a complir. Tenint-ho organitzat, bitllets de tren comprats, els assumptes amb el seu antic equip signats... Encara que l'ambient opositor a la seua figura que es vivia llavors en el si de l'entitat va provocar que la directiva li desmuntara, de males maneres, l'excursió.
Des de aquell instant el deute continua pendent. I és curiós, com en 96 anys, mai han tornat a coincidir tots dos clubs. Ni a Europa, ni en tornejos d'estiu.
Queda temps fins a desembre, o març de 2020. Fins i tot es podria arreglar per a la 23/24 aprofitant el centenari de l'esdeveniment. Mai és tard per a reivindicar, i menys tractant-se del tècnic txec. Del que ni tan se vol hi ha ni una placa, ni dóna nom a un camp o edifici, a Paterna. Ni tampoc per a recordar, o institucionalitzar, aquella vella voluntat de voler arribar de la qual solem oblidar que forma part del nostre ADN.