Cercle viciós

VALENCIA. Vaja per davant que no sóc una persona de números, ben bé tot el contrari. Quan s'ajunten més de dos xifres seguides comence a perdre el fil argumental del tema en qüestió. Però no és menys cert que ja porte quasi 13 anys informant al voltant de l'actualitat del València SAD i servidor ha après un poc, tampoc molt -encara que ha sigut a la força-. I després de la Junta General d'Accionistes del passat divendres vaig notar una sensació de gelor que em va recórrer tot el cos al no ser capaç d'esbrinar per on passen les solucions a la crisi esportiva i social -espere que en el futur no siga també econòmica- per la qual està travessant l'entitat. Un projecte, els fonaments del qual, continuen estant sustentats en què la piloteta entre. I eixa és una errada tan elemental, tan grossa que m'espanta prou. Meriton va basar el seu model de negoci en el que succeïx sobre l'herba, i el futbol, a excepció de la primera temporada de Nuno, no l'ha acompanyat. I no ho ha fet, entre altres coses, perquè a Singapur van pensar que el València era una més de les seues empreses i, lamentablement, no ho és.

El pitjor de tot és que, escoltant a Lay Hoon, res té pinta de canviar. La presidenta assegurà -perquè és la veritat- que si els resultats no milloren i l'equip no juga la Champions, tocarà rebaixar de nou les despeses de la plantilla. "La nostra intenció és estar tots els anys en competicions europees però si no ho aconseguim, haurem de reduir els costos de l'equip", va assegurar la cap del Consell blanc-i-negre en la compareixença de premsa davant dels periodistes. Traduït: que si el València no acaba entre els quatre primers -cosa quasi impossible transcorregudes només 11 jornades- el club tornarà a vendre als seus millors jugadors. Per a què s'entenguem: exactament el mateix que hem viscut este passat estiu amb els traspassos d'André Gomes, Paco Alcácer i Mustafi. Però amb un matís. Amb una diferència substancial, que al conjunt que entrena Cesare Prandelli ja no li queden tantes 'estreles' per poder col·locar en el mercat. Tal volta, Gayà, Cancelo... i para de contar.

I és ací on radica el gran problema. L'entitat està entrant en un cercle viciós que em fa tremolar. Si el València no es classifica per a la Lliga de Campions va deixar d'ingressar un fixe d'entre 20 i 25 milions d'euros. Per tant, i segons les paraules de Lay Hoon, estarà 'obligat' a vendre futbolistes. Als futbolistes bons, per descomptat, perquè a la resta no te'ls compra ningú -sols fa falta pegar-li una ullada a este últim mercat d'estiu-. I si vens als millors jugadors, la plantilla de la campanya següent serà pitjor i a priori comptarà amb menys potencial. I sense futbolistes de qualitat, lluitar per la quarta posició serà encara més complicat. O directament impossible. Perquè damunt cal recordar que des d'enguany cadascun dels equips de la Primera Divisió cobren un percentatge dels drets de televisió en funció de la seua classificació. És a dir, el seté cobra menys que el sisé i així successivament. El València de Nuno-Neville-Ayestaran va acabar dotzé i hui en dia ocupa la posició número 15. Que no se'ns oblide.

Però les males notícies no acaben ací. Perquè als diners que deixarien d'entrar en caixa, haurem d'afegir a partir de la temporada 2017-2018, els vora 12,5 milions d'euros -més l'Euríbor més 3 punts d'interés-. Per tant, el club haurà d'iniciar el pròxim exercici tornat a apretar-se més encara la corretja. Qüestió que dificulta el despertar esportiu que es necessita per tal de redreçar la nau. Mal assumpte.

Però hi ha solucions! La primera passa perquè Prandelli es pose el barret i, com si de David Copperfiled es tractara, aconseguisca col·locar a la formació xe per darrere de Reial Madrid, Barça i Atlètic. Improbable, les coses com són. I a partir d'este punt sols em queden tres arguments sobre els quals recolzar-me per ser positiu. Que Peter Lim torne a injectar diners en la societat sense que tinga obligació de fer-ho; que el club trobe ingressos extraordinaris amb nous patrocinadors -senyor Draper, bon dia!- i que el director esportiu, en este cas, Suso Garcia Pitarch encerte al cent per cent en totes les incorporacions que, sense quasi pressupost, haurà de fer al llarg dels pròxims mesos. I la veritat és que llegint-me a mi mateix, ni jo me les acabe de creure. Maleït cercle viciós!