Encara que tot s'amague darrere d'un entrenador competent i d'un equip que funciona, el papanatisme que caracteritzà a Meriton des de la seua arribada segueix campant a plaer, mostrant-se cada vegada que toquen alguna cosa per compte propi, advertint-nos, desmemoriats nosaltres, que segueixen ahí...
VALÈNCIA. Encara que tot s'amague darrere d'un entrenador competent i d'un equip que funciona, el papanatisme que caracteritzà a Meriton des de la seua arribada segueix campant a plaer, mostrant-se cada vegada que toquen alguna cosa per compte propi, advertint-nos, desmemoriats nosaltres, que segueixen ahí. És el risc que caldrà córrer el pròxim estiu com una bona classificació final els torne a portar als brots neuròtics que tant els apassiona. Capaços són de tirar a Marcelino i posar a Kim Koh d'entrenador; o substituir a Guedes per Blas Madrigal.
Però no és l'únic risc, vist lo succeït amb la Copa. Una eventual classificació per a la Champions adverteix d'un segon any Nuno com no es facen bé les coses en al mercat estival, perquè si una segona competició de calendari amable va posar al límit de lo físic i de lo futbolístic a esta plantilla, una tercera de l'exigència de la vella Copa d'Europa pot ser mortal per a qualsevol aspiració en la próxima temporada.
Anava a dir que excepte un cec qualsevol pot vore les manques i tares que arrossega la plantilla, amb la qual cosa no ha de ser molt complicat planificar amb temps les actuacions pertinents per a corregir éstes i les que puguen sorgir en ple estiu. Però vist el cegament que hi ha amb lo del atracament al Llevant, fins al punt de gosar utilitzar arguments roncerianos per a intentar tapar-ho, igual no és una frase molt apropiada.
Així i tot ens arriscarem afirmant que el València ha tingut la sort de trobar-se amb una base sobre la qual créixer. Una fantàstica. Hi han elements per a poder vore el futur amb cert optimisme si eixa política de contractacions astutes e intel·ligents segueix el seu curs, més si l'evolució de certs equipiers baix el govern d'un entrenador qualificat continua per estes vies. Clar, que hi han coses a denunciar. Però és argument per a una altra columna, que no tardarem a escriure.
En esta direm que sobre Kondogbia/Coquelin-Parejo-Soler-Guedes es pot edificar qualsevol església si se'ls dota d'una rotació de nivell, de jugadors de banda que no solament donen refresc, sinó que aporten en titularitat. I a més, posats a demanar, que permeten alternatives tàctiques en moments complexos. Canviar els laterals de dalt a baix és una altra qüestió cabdal si es vol optar a la reelecció l'any del centenari. És, a més, el pròxim curs, l'última oportunitat que té el club per a evitar una nova xafogor històrica: Ja que d'acabar la 18/19 de la mateixa manera que es van acabar totes des de 2010 seria tancar per primera vegada en un segle una dècada sense títols, ni finals. Un doblet ignominiós que no oblidarem mai.
Però com som d'agarrar-nos a un clau cremant, pensarem en la sort de trobar un grup que va mostrar de principi a fi una actitud encomiable. Una fe infrangible. Que no ha posat objeccions a les eventualitats, afrontant-les amb estoïcisme. Ambicionant malgrat les seues limitacions. Unes a les quals no va fer ni cas per a posar-se a créixer. Són ingredients massa cars d'aconseguir com per a gosar desaprofitar-los havent-los trobat. Soles cal vore els efectes de la batuta marcelinesca per a creure en el futur.
Es tracta d'advertir que a este equip li falta un estiu, i que no n'hi ha prou amb saber-ho, sinó que cal dir-ho per a acabar amb conats d'histèria infantil en un entorn que ja ha tingut la temptació de traure el bidó de gasolina per dos relliscades. Que les presses o l'ansietat no són elements a incorporar. Que la reconstrucció va bé, però que és una qüestió més lenta de lo que imaginem. Que el València ho té tot per a consolidar un bon equip i pujar de nivell a poc que faça les coses amb dos dits de front i no torne a tirar al fem oportunitats d'esta dimensió.
S'ha fet el més difícil de tot, alçar-se sense tindre ressorts per a fer-ho. I s'ha fet d'una manera magistral. No sé si som conscients del valor que té el que està ocorrent, del sobtat rendiment d'un grup devastat, o de la transformació de futbolistes que pareixien zombis no fa tant. Hi ha motius per a l'alegria, ja ho crec. Ara no la caguem, ni anem fotent, per favor.