Conte de Nadal

VALÈNCIA. La Canço de Nadal o el Conte de Nadal és una novel•la escrita per Charles Dickens el 1843. Un relat que contraposa l'egoisme, l'avarícia i la mercantilització a l'esperit de Nadal. El text és una críticaal nou capitalisme sorgit a Anglaterra arran la Revolució Industrial. Tots estos defectes els encarna Scrooge un ancià avar i egoista, que menysprea el Nadal i tot el relacionat amb ell, a qui no li importen els altres i l'únic que li interessen són els negocis i guanyar diners. Scrooge rep la visita d'un fantasma condemnat a vagar eternament per compensar tots els actes d'avarícia i egoisme que va cometre en vida. El fantasma li anuncia a més la visita de tres esperits, que li donaran l'última oportunitat de salvar-se de seguir el seu mateix destí. 

Des del moment de la seua publicació, esta novel•la va ser un gran èxit que va propiciar diferents adaptacions. Llàstima que encara ningú s’ha atrevit a fer una enfocada al món del futbol. Un esport que en res es pareix al de no fa tants anys, ni per la concepció dels clubs ni per les formes d'actuació dels seus protagonistes. 

Hui sembla estrany dir-ho, però els clubs de futbol eren propietat dels seus aficionats i no eren una part més d'un empori empresarial dins l'organigrama d'una multinacional xinesa, qatarí, nord-americàna o de Singapur. Temps en què als vestidors feia olor de liniment “Sloan”, a “lápiz Termosan” i a les graderies de Mestalla convivien els caliquenyos, els faries, alguns acompanyats amb una copeta de conyac, amb el “turrón Meivel” i el “helado de bombón” com bé recorda el gran Cisco Fran en la seua “Nostalgia de Bell Ville”. 

Les entrades eren barates, el públic podia estar dret i els horaris decents i, en el cas del València, únics: dissabte a les 22,30 hores. En eixos anys, els clubs no tenien l’imperiosa necessitat de fer gires de pretemporada per terres tan llunyanes que trenquen tota la preparació i tot per complir amb les obligacions comercials dels propietaris o els sponsors. 

En eixos anys, cap jugador pertanyia a un fons d'inversió. La gran majoria d'ells no deixava de viure a la ciutat i no era estrany veure’ls pel carrer. Eren rics, però no tant com per perdre el cap. Al terreny de joc, portaven dorsals de l'1 a l'11 i el millor de l'equip solia ser, generalment, el 10. No s'havien inventat les rotacions i els equips eren recitats de carrereta per grans i xiquets. 

Quan es marcava un gol la seua celebració era sòbria, sense estridències, ni pallassades: un saltet, uns braços alçats, una abraçada amb els companys i a una altra cosa. Els futbolistes, no semblaven trets d'una passarel•la de moda, no portaven tatuatges, ni el seu pentinat era estrafolari, com a molt algun bigot i poca cosa més. 

I de sobte, tot va començar a fotre's: arribaren les televisions privades, els jugadors van començar a posar-se el nom a l'esquena, va sorgir el negoci dels drets d'imatge, l’obligada conversió dels clubs en societats anònimes (això sí esportives), l'irrupció de les grans corporacions, els comissionistes, els espavilats de dins, els presidents que deien que el València era un “sentiment fort”, però es ficaren un sou a càrrec de l'entitat, els bobos útils, els polítics irresponsables, els fitxatges sense sentit, la ruïna econòmica, els salva pàtries i per últim els inversors estrangers. I el pitjor és que en eixe moment a pocs els va importar. Ara, desgraciadament, ja és massa tard. 

Quina llàstimaque a diferència del vell Scrooge, protagonista del conte de Dickens, tots aquells que van vendre l'ànima del seu club, en forma d'accions, no hagueren rebut la visita de cap fantasma que els mostrara el que anava a ser el futur del seu València.