Si algún partit desperta eixos sentiments, per moltes anys que passen, entre els aficionats del Deportivo, eixe és sense dubte el disputat el dissabte 14 de maig de 1994, a Riazor. El partit del penal fallat per Miroslav Djukic, en l'últim minut, de l'últim partit de la lliga 1993-94.
VALÈNCIA. El blues és un gènere musical originari de les comunitats afroamericanes del sud dels Estats Units. Les seues composicions es caracteritzen, no tant per contar històries sinó per expressar emocions tals com la tristesa o la nostàlgia. Sentiments molt semblants al que en galleg es coneix com a 'morrinha'.
Si algún partit desperta eixos sentiments, per moltes anys que passen, entre els aficionats del Deportivo, eixe és sense dubte el disputat el dissabte 14 de maig de 1994, a Riazor. El partit del penal fallat per Miroslav Djukic, en l'últim minut, de l'últim partit de la lliga 1993-94.
Eixa temporada els gallecs semblava que podien guanyar el seu primer gran títol. Aquell dia es va viure un dels finals de campionat més dramàtic i inesperat, i al mateix temps va començar la rivalitat entre deportivistes i valencianistes.
El Depor arribava a eixe partit com a líder, amb un punt d'avantatge sobre el Barça. Però la pressió els començava a passar factura, com es va comprovar amb les oportunitats perdudes de rematar el campionat davant el Lleida o el Rayo.
Després de 90 minuts de partit, en la última jugada, amb 0-0 al marcador, Bebeto va recollir a la vora de l'àrea una pilota d'esquena a la porteria i va obrir el joc per l'esquerra a l'exvalencianista Nando. El lateral buscà el penal i Pep Serer el va cometre. L'àrbitre López Nieto el va assenyalar. Eixos segons, de segur, van ser els més tensos i emocionants que s'han viscut a mai a Riazor.
La sorpresa va saltar quan Djukic, enlloc de Bebeto, va agafar la responsabilitat. El central serbi va inflar el pit, la seua expressió ho deia tot, va colpejar el baló. González, el porter del València, va guanyar-li el duel, llançant-se a la seua dreta i aturant la pilota. Es va alçar immediatament i va celebrar la seua parada. Els jugadors del València no van dissimular l'alegria. Als del Depor, per contra, no els quedaven forces. Djukic no sabia on ficar-se, va deambular pel camp fins que al final va caure sobre la gespa.
Riazor va emmudir, mentres el Camp Nou tornava a esclatar d'alegria per altra Lliga guanyada de forma inesperada.
Al finalitzar el partit l'autobús del València va ser acomiadat de A Corunya a pedrades.
El distanciament entre les aficions deportivista i valencianista, així com la rivalitat entre els dos clubs, van creixer durant eixos anys. Enfrontaments en finals, partits intensos en les lligues i dos equips convertits en verdaderes alternatives al duopoli habitual en el futbol estatal van ser la conseqüència. Anys de glòria i triomf a Riazor i Mestalla, com la temporada 2001-02, en la que entre uns i altres deixaren al Real Madrid sense cap títol estatal en la temporada del famós “centenariazo”.
Però, ironies del destí, deset anys després del penal de Djukic novament el València provoca una altra tragèdia en A Corunya. En altra última jornada lliguera, els gols d'Aduriz i Soldado acabaren amb vint anys de trajectòria deportivista a Primera. Als gallecs els valia l'empat, però no van tindre la seua nit i novament, al finalitzar el matx, els jugadors del Depor van acabar ensorrats en el terreny de joc i consolats pels valencianistes, que per segona vegada en la història es van convertir en el seu botxí.
De segur, eixa segona nit, molts deportivistes recordaren sense voler a Djukic i el seu maleït penal.