Derrota útil per a l'armari

VALÈNCIA. Va ser Jorge Valdano qui encunyava aquella frase que passaria a la història. A la història negra del València Club de Futbol. “Ha sigut una derrota útil”. Així, amb un parell i sense que li caiguera la cara de vergonya, el tècnic argentí qualificava l'eliminació dels vuitens de final de la Copa del Rei a mans de la Unió Esportiva Las Palmas durant la temporada 1996-1997. Tot, després que el conjunt canari -aleshores en Segona Divisió- remuntara a Mestalla el 0-2 de l'anada i en la tanda de penals derrotara als blanc-i-negres. Una sentència, la qual vint anys més tard encara li persegueix. Perquè qualificar la pèrdua d'un partit com a “útil”, en termes esportius, resulta difícil de justificar. Però hi ha excepcions. Poques, però hi ha. Una d'estes va ocórrer dissabte.

Classificatòriament, l'afirmació resulta igual d'absurda que fa dos dècades, però sincerament pense que a l'entorn no ens ve gens malament. A mi el primer. M'explique. Quasi sense voler tots ens havíem il·lusionat davant la possibilitat de competir amb el Barça, el Reial Madrid i l'Atleti -al meu entendre, la gran alternativa a ser campió- sense adonar-nos que ni amb el millor inici de Lliga des del naixement del club, bastava com per superar a un i distanciar-se dels altres dos. Sense adonar-nos que només estàvem en desembre, no volent reconéixer que passar de la dotzena a la primera plaça de la taula és quasi un miracle i que els miracles no existixen en campionats que es disputen a més de noranta punts.

Per tant, l'entropessada a Eibar ens ha de permetre tornar a la realitat. I fer-ho amb un somriure. Ample, profund. D'orella a orella. No existís cap motiu per a no presumir de colors. Ni els més optimistes entre els optimistes hagueren assegurat que Marcelino conduiria als seus a sumar 34 punts de 48 possibles, a ser tercers en la taula i a allò que és més important, a ser competitius sempre. Amb encert o sense ell, sempre competitius. Al cent per cent. Però ara toca centrar el tir. Oblidar a Messi i a Cristiano. Al Cholo Simeone. És hora de parlar de Berizzo, de Banega i de Ben Yedder. De la mala sort que va tindre el Llevant al Pizjuán i de si despuç demà, Willian José o Xabi Prieto allargaran la mala ratxa del Sevilla FC. Els andalusos són el rival a batre i la quarta posició, l'objectiu innegociable. Per orgull, per prestigi, però sobretot per una qüestió de supervivència. La delicada situació econòmica 'obliga' al club a jugar la pròxima edició de la Champions si no vol continuar dessagnant-se. Eixe ha de ser l'únic focus d'atenció.

Com ja escrivia la setmana passada, ha arribat l'hora de pegar un pas al front. Meriton ha de ser conscient que les oportunitats s'han d'aprofitar. Després de l'espectacular inici de campanya, el València ha de lluitar amb totes les armes hagudes i per haver-hi per fer bons els cinc punts d'avantatge amb els del Nervión. I les armes es compren al mercat. El de fitxatges. Per molt que Mateu Alemany deixara la porta oberta, fins i tot, a no reforçar-se en hivern, l'errada seria immensa. Injustificable. Gener no oferix massa opcions, és cert, però si Ipurua ens ha donat una lliçó, eixa és que la plantilla és massa curta. Dos o tres contratemps al mateix temps minven en excés les virtuts de l'equip. Que sí, que els canterans són molt bons però han d'entrar a poc a poc. El fons d'armari és limitat i la quarta plaça te l'exigís. Les lesions, les sancions o els estats de forma són una part més del futbol a les quals el cos tècnic ha de fer front. I necessites munició de recanvi per anar a la guerra. Perquè a la Lliga ningú et va regalar res.

Ara bé, una cabotada de Jordan quan faltaven tres minuts per a la fi d'un partit que devia haver acabat en empat no ha d'ennuvolar-nos la vista. Un arbre no ens ha d'impedir veure el bosc. L'aconseguit fins ara té un mèrit descomunal. No tinc dubte que amb Marcelino a la banqueta, este València va a continuar donant moltes alegries. Moltíssimes. Començant per la Copa del Rei. Perquè de la mateixa manera que ha quedat demostrat que el vestidor encara no està capacitat per mantindre el ritme dels grans transatlàntics a 38 partits, a noranta minuts, en una eliminatòria pot tombar a qualsevol. I si ho fa amb un parell de retocs de qualitat, encara més.