Di Stefano-Mangriñan i una boda posposada

VALÈNCIA. Pocs jugadors de futbol poden dir que han donat nom a un verb i a una acció, que al mateix temps servirà per a definir-los. Entre els escassos futbolistes que han ampliat el nostre vocabulari, destaca el cas de Mangriñán.

José Mangriñán, va nàixer a la Vall d'Uxó en 1929, allí va començar a jugar a futbol per a posteriorment integrar-se al CD Mestalla que va aconseguir l'ascens a Primera en la temporada 1951-52. Del filial valencianista va passar al primer equip on va jugar entre les temporades 1952/53 i la 1956/57. La seua posició al camp era de migcampista per la dreta i en paraules d'Iturraspe, qui va ser el seu técnic, era el jugador que qualsevol entrenador voldria tindre al seu planter ja que era un bon company i en el terreny de joc destacava per ser molt disciplinat i donar-ho tot.

Però si, Mangriñan ha passat a la història del futbol ha sigut pels seus marcatges a l'home, que feren que sorgira el terme «mangriñear», que podria definir-se com a l'acció consistent en enganxar-se a l'estrella de l'equip rival com una llepassa impedint-li fer el seu joc. Mangriñán es va convertir en un gran expert en esta acció defensiva aconseguint fama i resonància mundial sobretot després d'haver “secat”, en diverses ocasions, al gran Alfredo Di Stéfano.

El marcatge més destacat va ser el que li feu, el 12 de septiembre de 1954. En el que, seguint les ordres de Jacinto Quincoces, el seu entrenador, es va convertir en l'ombra de l'argentí. Mangriñán va complir anticipant-se en cada jugada aconseguint anul·lar-lo i tot açò sense fer-li cap falta en tot el partit. Sense l'aportació de Di Stéfano el Madrid queda desarmat i el València, amb gols de Wilkes i Seguí, va vèncer al Bernabeu per 1-2.

En l'estiu de 1955 el club de Mestalla va ser convidat, juntament al Sao Paulo brasiler, el Benfica de Portugal i l'equip local de La Salle a participar en la “Pequeña Copa del Mundo”, una competición semblant a l’actual mundial de clubs. Este prestigiós campionat es va disputar a Caracas entre el 17 de juliol i el 4 d'agost.

Precisament, en eixes dates anava Mangriñan a casar-se, per la qual cosa es va reunir amb la directiva valencianista per a poder quedar-se a La Vall i celebrar, com tenia previst des de feia messos, el seu casament. Però la resposta que va rebre per part del club va ser negativa. La presència en el València de Mangriñan, el “secant” de Di Stefano, era una de les exigències fetes per l'organització del prestigiós torneig veneçolà i és que el resó de la seua actuació havia traspassar les nostres fronteres.

Així que no li quedà altra alternativa que posposar el casament per a després de la tourné per Sudamèrica. En compensació per les molèsties el València CF li va organitzar el viatge de novios per Mallorca.

Qui li anava a dir al bo de Mangriñan, que eixe marcatge a Di Stefano anava a marcar tant la seua vida.