Diga 33

VALÈNCIA. El confinament ens ha donat moltes mirades al passat. Ja ho hem raonat abans. Totes han vingut per partits èpics, amb remuntades increïbles, o titols cuinats amb partits que estan a la memòria dels que ho vam viure. Pero abans de tot això, va haver un temps on no hi havia molleta i era tot os. Als anys 80, el Valencia CF va ser Jeckyll i Hyde, guanyant titols europeus i baixant a segona divisió per primera, i esperem única, vegada en la seua història. 

Per als que ho van viure, aquell any va ser bonic. Dins del mal que és baixar a segona. Dins del drama que és anar al quiosc al poble on estiuejes a comprar els cromos i que sàpigues ja que no te va a eixir cap del Valencia CF. Furonejar les revistes a casa ta tia amb cert despreci. No vories a cap valencianista ni fitxatge il·lusionant a les primeres planes. I damunt es va fer més llarg amb un invent de play-off que semblava un entrebanc fet aposta per no tornar a primera. Però ni aixina. Pas ferm i cap amunt. 

D'aquell any cal recordar la senyera bonica que van lluir al Bernabeú contra el Castilla. Amb les línies més finetes que la mítica de la copa del 79. De perdre contra el filial de l'Athletic a casa. I després tornar a palpar-te la cara altre filial, el del Barça. Semblava donar-te la mida perdre contra els filials dels grans. Semblava estar en el lloc merescut. Alcañiz i el malaurat Sixto fent gols 'made in CV'. I Sánchez-Torres, aquell jugador vingut d'Holanda, desconegut per a tots, atolondrat a més no poder i que es va guanyar el malnom en el sector 3 i 4 de 'cabra loca'. Per a que ho puguen visionar, era com el Piojo als seus principis, atrotinat i ràpid sense control. De Botubot de visita amb el Xerez, que era Jerez i emportar-se'n sis. Del Sestao. I d'aquella amistat amb el Logroñés, agermanats a base de vi i paella. I Alzugaray, un uruguaià del Recre. 

Però, sobre tot, recorde la plantilla. Compromesa. Amb veterans que es van quedar per tornar a l'equip on tocava. Arias, Sempere i Subirats com a guies dels Fernando, Arroyo, Quique, Fenoll, Boro i companyia. Sí, Boro. Abans s'escrivia aixina. La banda dreta de Subi i Quique, que era una meravella. Revert, la generació prèvia de la fabrica de laterals esquerres que és ara Paterna. I aquella pancarta de la penya de Torrefiel ¡Solo fue una pesadilla! I un bon home, Arturo Tuzón fent el treball des de dalt, amb Di Stefano de director d'aquell grup. 

Hui, trenta tres anys després, és precís recordar allò. La segona és molt fotuda. I això de pujar només un any després de baixar no està a l'abast de tots. I si eres un gran, és més difícil encara. Només cal mirar la història d'altres equips, com Atletico de Madrid, Sevilla o Betis. O el propi Zaragoza, que encara vaga per allà baix. Cal tindre una bona salut esportiva. Ara i sempre. Cal tindre persones amb trellat, sentiment i treball al capdavant de la institució més gran del nostre territori. Siga pais, regne o comunitat. I no sé si és la caiguda del sol en este diumenge de maig, que és quan s'escriuen estes línies, però sembla que hi ha un poc de mucositat social amb tot el que passa al club. Esperem no tindre que anar al metge per a que ens demane allo de 'Diga 33' i la salut comence a fer fredat. Caldria fer arribar el missatge allà on està l'amo. Trellat. Només. Tot.