Dijous jugues tu

VALÈNCIA. Qui ens havia de dir que el València faria història a l’Alcoraz. Doncs bé, així va ser. Per primera vegada en 100 anys, l’equip amb la rata penada en l’escut va ser capaç de marcar 5 gols en una primera meitat actuant com a visitant. La víctima, un Osca que des d’anit ja és de Segona Divisió. Però no li llevem mèrit al que van aconseguir els Santi Mina, Rodrigo, Wass i companyia. Tot i el duríssim colp anímic que va significar la derrota a Londres, l’equip va tindre la fortalesa mental d’oblidar el pal, centrar-se en la Lliga i demostrar, una vegada més, que este vestidor no ha perdut l’esperança de conquerir la quarta plaça de la taula. I crec que és per a llevar-se el barret. Molts pensareu que eixa és la seua obligació, que els paguen per deixar-se la pell sobre l’herba... però la realitat del futbol professional és altra ben diferent. Deixar-se anar resulta el més comú, però enguany este equip, passe el que passe, si ha guanyat en una cosa, és en esperit.

Esperit i esperança que un servidor havia perdut diumenge passat després del 0-1 de l’Eibar. Ho reconec. Però hores més tard, Getafe i Sevilla van obstinar-se a donar una última oportunitat. Ocasió que el combinat che convertirà en or si diumenge vinent fa els deures contra l’Alabés i al mateix temps, el FC Barcelona ens tira una maneta davant els hòmens de Pep Bordalàs. Ahí està la clau. Si no es produïx cap hecatombe, els culés arribaran classificats per a la gran final de la Champions i capficats també en revalidar -esperem que no- el títol de la Copa del Rei.

Partint de la base que la tensió dels blaugrana serà inexistent, el dubte estreba en saber si Valverde donarà descans a tots els més habituals o si, com crec, no voldrà deixar sense competir a les seues estreles fins al dia 25. El més lògic serà que aposte per un terme mitjà i isca amb una barreja de titulars i suplents, alineació amb la qual, estic convençut, al Barça en el Camp Nou, li dóna per a guanyar al Geta. Tant de bo jugue Messi!

I a tot açò, el gran dia està a punt d'aplegar. El primer d’ells. Per sort, i recordar-ho no sempre és un bon exercici, el València està viu en les tres competicions. Viu i amb els objectius abastables a poc més de dos setmanes per a la fi de la temporada. Ara bé, això no significa que cap d’estos siga fàcil. Menys encara el de l’Europa League. En este cas, per demèrits propis. Ho dic, i em reitere les vegades que faça falta: l’Arsenal és el semifinalista més fluix dels quatre participants. Ahir, per exemple, els d’Unai Emery van tornar a punxar davant el Brighton a casa i van dir adéu de manera virtual a la Champions via Premier. Sí, tenen dos molt bons davanters, però poca cosa més. Ha arribat l’hora de perdre-li el respecte als gunners. De no sentir-se inferior. De fer desaparèixer eixa por que va encaminar a Marcelino a apostar pels sis defensors i a equivocar-se de totes totes en el plantejament.

Però mirar enrere no ajudarà en res. Allò que va ocórrer a la capital britànica ja no té marxa enrere. Toca mirar al dijous vinent. El 3-1 de l’anada obliga a buscar el gol quasi des de l’autobús. I tal volta, aquesta siga la millor de les notícies pensant en la ReAmuntada. A Mestalla queda prohibit especular. Ja no hi ha cap experiment que valga. Cap. Toca eixir amb tot: el clàssic 4-4-2, amb Guedes, Rodrigo i Gameiro i que siga el que Déu vulga. Déu i el coliseu de l’avinguda de Suècia. Perquè este 9 de maig vosaltr@s també jugueu. L’afició podeu marcar el primer gol. L’ambient, els càntics i la cridòria seran quasi tan importants com la tàctica. Al rival li han de tremolar les cames. Perquè si divendres pensava que el resultat era impossible de capgirar, a mesura que passen les hores, ho veig més factible. M’ho crec jo mateix. Perquè la de dijous no serà una nit qualsevol. Pot ser una jornada històrica. Com la d’ahir; com la de fa 15 anys. Te'n recordes? Efectivament, el dia de l’última lliga. No crec que siga casualitat.