Disfrutem del partit

VALÈNCIA. Tot està per fer. No hi ha res a perdre i molt per guanyar. I encara que se'ns passe la vida buscant el nostre moment, embardissats en allò que pogué ser i no és, no hi ha motiu per a no disfrutar del encontre.

Que dura 10 minuts, mitja hora o 80 minuts? Açò que ens hem trobat, disfrutant d'un escenari com eixe, de la tensió, de la incertesa, del ronroneig d'una graderia encesa. Dels nervis ofegant-te a cada esprint de la fucking puça.

És la primera nit de festa després del continuat naufragi patit. Una pausa en la foscor. Un raig de llum en l'interminable túnel. Una nit per la qual haguérem matat fa dotze mesos. I sis. I fa quatre també. Motiu per a celebrar l'ambició d'un grup que tenint totes les coartades del món a la seua disposició, podent col·leccionar excuses i arguments fins a avorrir per a justificar l'abandó de la competició només començar, es va encabotar a arribar fins ací, a intentar-ho, a lluitar per un tros d'història sabent les seues limitacions. Venint d'on es ve. Sabedors de la possibilitat de morir sepultats per les seues pròpies tares, com està ocorrent.

Però amb tot, ara que a alguns se'ls ompli la boca d'ambició, esta gent sense que ningú s'ho exigira, sense que ningú li'l demanara, ha ambicionat per compte i risc i ara tenen l'oportunitat, en 90 minuts, d'aconseguir diversos impossibles. Un d'ells tracta de ser capaç de vèncer al Barça a Mestalla per primera vegada en deu anys. Que siga suficient per a eliminar-los és un complement atractiu, el premi definitiu, encara que es veja poc probable. Més per les teues pròpies cicatrius que altra cosa. I si ho aconsegueixen serà mèrit exclusiu d'ells, de ningú més. D'ells!

De tipus que creuen. Que corren. Que ho intenten ploga o faça sol. D'un XI que malgrat totes les limitacions que exhibeix partit darrere partit, ocultades per la borratxera de la insensatesa que els va voler fer candidats a noséquè, mai baixaren els braços en 29 setmanes.

És, en conjunt, lo que converteix la vetlada en un lloc ideal per a disfrutar de tots aquells rituals oblidats, de processar novament els nervis en gojos com ocorria en l'antiguitat, de permetre'ns per un instant somiar amb una remota possibilitat... i també per a agrair-li a este equip tot el que porta fent des de l'inici de curs. De mantindre l'actitud intacta i ben alta encara que l'aptitud sempre fóra escassa. Del compromís de jugar partits amb un genoll penjant. D'eixir apenes recuperat per a que et chirríen les articulacions i ser-te igual que t'infiltren perquè no tens causa més important.

És una nit que se l'han guanyat ells, quan la resta no crèiem. Quan la resta temíem que este equip no estava per a aguantar calendaris exigents. Quan la resta advertíem de la possibilitat de desfonar-se per res, podent quedar-te sense Copa i sense Champions forçant la màquina. Però els va donar igual, perquè des d'un principi es van ficar entre cella i cella que podien intentar-ho, creient-se capaços de superar el repte. I açò, lluny d'una frivolitat, és un altre motiu per a celebrar, ja que eixa ambició, eixa autoexigència, encara amb els malabars que comporta, és un ingredient fonamental per al creixement d'un grup, per a la millora a futur d'un equip en construcció que amb prou feines està començant a donar els seus primers passos, configurat quasi a retals, amb peces trobades més que buscades. Amb peces, que sabent que poden estar ací sis mesos, es comporten com si portaren entre nosaltres tota la vida.

Total, comences el partit eliminat i fora de la final. No hi ha res a perdre perquè ja fa molt que ho vas perdre tot. Ara es tracta de recuperar-ho. I encara que mai hem sabut disfrutar del moment, tancats a un passat que no acabem de deixar arrere o projectats en un futur que mai es materialitza, estaria bé aprofitar per una vegada estos xicotets oasis que sorgeixen al mig de les misèries.

Perquè estem front una nit ideal per a retrobar-nos. De convertir en musica el bramit de les botzines a l'avinguda de Suècia, d'aconseguir el cel en la rebuda a l'autobús de l'equip, de perforar el sòl de Mestalla amb l'incessant ball de cames nervioses. D'aconseguir que l'aire es torne en foc. De rugir davant pilotes que passen a quilòmetres de la meta perquè es veuen dins. De tornar a aplaudir els serveis de banda com si es tractaren de penals en el descompte... I que dure el que haja de durar... Però crec, sincerament, que una nit com esta la mereixíem després de tants mesos de tragar merda. És, a més, la possibilitat d'instaurar una comunió que cimente conquistes a posteriori. Si damunt et classifiques per a la final, ja seria l'h*****.