VALÈNCIA. Supose, per coherència, que els tiraran al carrer. Diuen que Celades i César tampoc veuen preparat a Kang In per a este nivell i el volen enviar a un Primera. Davant el discurset del entrenador funcionari que ha de posar als joves, sumat al fet que el xiquet meravella haja jugat menys que l'any passat, no els ha de quedar una altra alternativa que la guillotina, no? A vore si t'has passat el curs justificant lo injustificable basant-te en un argument que ara et tombaran ‘els teus’ amb les mateixes raons que van esgrimir els terroristes.
Cal veure la jugadeta lo bé que li ha vingut al xic, eh. El capritx de l'amo li ha costat un any sencer al futbolista, un al fem, que no li ha servit absolutament per a res. Amén de penjar-li el cartell de protegit de la propietat que tant de bé li pot fer.
És el que passa quan t'aferres a raonaments buits que repeteixes com un lloro sense tindre res de realitat, ni coneixement del que es parla, darrere. L'última que circula per les tertúlies és que tancaran l'aixeta al forani. Més retallades en la residència, tutors, cuiners i jivarització de Paterna?
Però en el fons, que Ferran estiga a un pas de fer un Bernat, o que Lee es faça el despistat davant els cants de sirena per a ampliar el seu contracte, és una continuïtat de lo viscut en l'última dècada. Seqüela d'un futbol modern on els xavals viuen cobrant 18-20 mil euros a l'any des dels setze, amb representant des dels catorze, amb les marques regalant-los milers d'euros en roba, de tornejos infantils en televisió que alcen a xiquets per formar en mini estreles… amb els clubs cedint davant l'amenaça del ‘o em dónes X o m'emporte al xic’ fent-los progressar a base de clàusules contractuals que els pugen de categoria sense atenir-se a criteris formatius. Amb tot el que això implica a nivell físic i frustracions vàries per no estar a l'altura vivint en el convenciment, en una ment enverinada durant anys, que són el nou Maradona sense necessitat d'haver empatat amb ningú.
Després resulta graciós que et vingen amb el ‘no confien en mi’, o el ‘dóna'm carinyo’, quan no han rebut més que tractes de favor, cures i privilegis per la por de perdre'ls. Podrien aplicar-se-ho al revés, donar una miqueta d'afecte o confiança a clubs que els van portar al primer equip molt abans del que els tocaria i no malparlar si no són titulars indiscutibles als 17, o anar-se davant el primer interès important que els arriba abans de complir els 23 (o els 20).
Amb eixa (comprensible) debilitat dels clubs normal que t'agarren el braç sencer. Els has acostumats a aconseguir el que volen a força de tensar la corda.
És la història interminable. En els temps que corren a Mestalla Gayà, fins i tot Soler, son casos estranys. Massa porten ací per al que van durar els que arribaren a l'elit abans que ells. És la part del discurset de la pedrera que no s'atén. Ens passem la vida esperant que isquen 2 o 3 que revertisquen la trista realitat d'un club despenjat dels grans, però aplegada l'hora resulta que no pots aspirar ni a futbolistes madurs ni tampoc retindre als teus talents. La feblesa és absoluta. Més quan el teu atractiu és inexistent, i el poc que anuncies, lluny d'un projecte o futur guanyador, és un mer trampolí.
Damunt som tan genis que tindre un Ferran o un Kang In ho convertim en un problema, iniciant una autodestrucció sense límits, abraçant el salvatgisme per dos nanos que encara no tenen cames de futbolista. Entrant en guerres absurdes ignorant temps, lògiques o criteris esportius, sobre la base de retorçades i falses expectatives. Enfangant qualsevol assumpte pel joc mediàtic i el ventilador de representants amb altaveu i clubs que busquen a la desesperada enmerdar el terreny de joc per a mitigar l'impacte de possibles fugides de chicos pum (Ginebras).
Ningú és innocent.