VALÈNCIA. De vegades, les converses futbolístiques poden acabar en discussions bizantines al voltant d'equips o jugadors. No són inusuals les tertúlies entre aficionats al futbol que acaben en acalorats debats sobre quines esquadres o futbolistes de diferents èpoques són o han sigut els millors: el Madrid de Di Stéfano, el Benfica de Béla Guttman, l'Ajax de Rinus Mitchel, el Liverpool de Bob Paisley, el Bayern de Beckenbauer, el Nottingham Forest de Brian Clough, el Milan de Sacchi o el Barça de Guardiola...
És complicat saber qui guanyaria en una hipotetica competció entre ells ja que estem parlant d'equips que regnaren en èpoques molt diferents i el futbol ha canviat molt en estes dècades. El que si coneixem és el resultat dels seus enfrontaments directes en la màxima competició europea i que cadascun d'ells va tindre un període hegemònic més o menys prolongat.
Però entre estos equips hegemònics ens falta un o tal vegada dos: el Gran Torino i el València FC/CF de la davantera elèctrica.
El Gran Torino, nom que s'usa comunament per identificar a l'històric equip de futbol de la capital lombarda de la dècada dels quaranta, vencedor de cinc “scudettos” de manera consecutiva i d'una Copa d'Itàlia. I el València guanyador de tres lligues, dos copes i una copa Eva Duarte de Perón en eixos mateixos anys.
De segur que si en eixa època hagueren existit les competicions europees més d'una vegada hagueren creuat els seus destins valencians i torinesos i qui sap si en el seu palmarés hi hauria algún trofeu continental més.
El ben cert és que estos dos grans equips, coincidents en el temps, desgraciadament mai van arribar a enfrontar-se. Primer per les circumstàncies bèl·líques de la Segona Guerra Mundial i posteriorment pel tràgic accident aeri que va patir l'equip italià la vesprada del 4 de maig de 1949, quan per culpa d'un fort temporal i una espessa boira l'avió en que viatjava es va estavellar contra la Basílica de Superga, a 20 quilòmetres de Torí. Van morir tots els passatgers entre els que es trobaven els dihuit futbolistes d'aquell magnífic equip.
Mai podrem saber qui haguera vençut en eixe hipotètic enfrontament entre dos equips llegendaris i irrepetibles. Però, el que ningú negarà, és el fet que, només per vore jugar als Bacigalupo, Ballarin, Castigliano, Loik, Maroso, Mazzola, Menti, Rigamonti contra els Eizaguirre, Álvaro, Juan Ramón, Iturraspe, Epi, Amadeo, Mundo, Asensi, Gorostiza, qualsevol bon aficionat al futbol haguera pagat molt gustós el preu de l'entrada al camp.